La Casa del Poble, despropòsits, indignació i poalades d’oblit

Podríem vessar rius de tinta sobre el que suposà l’existència fins el juliol de 1936 d’aquell edifici emblemàtic. En primer lloc hem de dir que fou costejat pel financer Joan March (intencions a part) amb la finalitat clara i manifesta per part de l’obrerisme d’esdevenir un espai de reunió, trobada, cooperació i sociabilitat populars. El concepte de Casa del Poble implicava un abast polifuncional amb capacitat d’aixoplugar un ventall ampli d’activitats sindicals i socioculturals (i òbviament reivindicatives). Eren espais abocats a la trobada, a l’ensenyament i a la formació intel·lectual que comptaven amb sales de reunió, cantina, teatre, biblioteca (i en el cas de Palma també des del 1935 amb un petit gimnàs). Les cases del poble com la de Palma teixien una cultura cooperativa i de transformació social en favor d’una major igualtat. Ara aquell espai, així com els valors que atresora, ha arribat a mans d’un grup inversor amb una intenció clarament mercantilista. Tot plegat és un dels molts despropòsits (i fets indignants) que es succeïren d’ençà del 1936 en aquell edifici del carrer de Maria Cristina i dissenyat per l’arquitecte Guillem Forteza.

El 4 de juny d’aquell 1936 un grup de falangistes col·locà una bomba a la sala del Patronat de la Casa del Poble. L’artefacte esclatà a les 21.15 hores i, destrosses a part, va ferir sis persones. El feixisme actuà precisament contra al símbol i una realitat d’un obrerisme cada vegada més nombrós i combatiu. En produir-se el cop d’estat del juliol la Casa del Poble fou ocupada per la Falange la qual confiscà els seus arxius i destruïren la seva biblioteca. A partir d’aquell moment es va convertir en un quarter falangista amb el nom de Casa Primo de Rivera. Curiosament aquell espai havia passat de ser un cau de solidaritat, i d’implicació popular en els afers socials, a esdevenir un indret relacionat amb la repressió feixista i la vulneració dels drets més elementals. El 1940 passà a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos i convertit en escola de formació. Una cosa hem de tenir present: aquells sindicats verticals d’inspiració feixista res tenien a veure amb el sindicalisme de classe anterior.

Aquell canvi i adulteració de la funció primigènia (i insistesc: dels seus valors) ens conviden a considerar el que queda de la Casa del Poble un espai de memòria i de reflexió. Perquè la Casa del Poble de Palma està enganxada d’una manera irrenunciable al nostre passat recent i a uns esdeveniments que han colpejat brutalment el nostre passat col·lectiu. En aquesta breu porció de la ciutat es concentra el record i homenatge a la solidaritat, seguit de la sang i la intolerància i la realitat actual de l’espai convertit en moneda de canvi al millor postor.

Als anys 70 l’edifici fou esbucat amb l’argument que estava en estat ruïnós (un altre fet indignant). Era un acte més d’autoritarisme i d’insensibilitat que posava poalades de terra i d’oblit sobre un dels vestigis i símbols d’aquell passat efervescent anterior al Franquisme.

Encara vull fer una darrera reflexió. Per a l’obrerisme anterior al 1936 la cultura era una mística social. No hi havia centre de reunió sindical sense una biblioteca, una ràdio, un teatre. L’accés a la cultura i a la formació era una obsessió, una eina indispensable per a redimir dels sectors més humils de la precarietat. Una casa del poble com la de Palma era una finestra oberta al diàleg i al contrast d’opinions. Per ventura els agents socials i les institucions d’avui puguin prendre nota per a considerar fins a quin punt són continuadors d’aquells valors o si pel contrari s’han desvirtuat escandalosament. El que està clar és que hi ha un solar en un indret central de la ciutat i això no es poca cosa.