L’any 2004, a les jornades organitzades pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona sobre Conceptes d’arquitectura contemporània, la internacionalment reconeguda arquitecta i teòrica Beatriz Colomina (Madrid, 1952) plantejava que l’arquitectura i l’urbanisme que avui coneixem eren la resposta que la nostra espècie havia desenvolupat per combatre la tuberculosi. La mateixa Colomina, en el seu llibre X-Ray Architecture (Lars Müller Publishers, 2019), explica «cómo en el siglo XIX y principios del siglo XX se extendió en la sociedad occidental una obsesión por la tuberculosis y por los medios para combatirla (...) que habrían determinado los derroteros del Movimiento Moderno de Arquitectura» (Ianko López, publicat en el diari El País dia 2 de juliol de 2019). En el cas de l’urbanisme, els mecanismes per a superar la insalubritat secular de les ciutats occidentals foren l’enderroc de les murades, la creació d’eixamples amb carrers amples, assolellats i airejats, la introducció de la natura dins de la ciutat en forma de bulevards i parcs, la construcció de nous sistemes de clavegueram, etc. Fins al segle XIX, la majoria de les ciutats europees estaven tancades per murades que no permetien una correcta ventilació, els carrers eren estrets i foscos, la gent vivia amuntegada, i les clavegueres eren inexistents o s’havien abandonat des de l’època romana... Per tant, juntament amb els avenços en Medicina i alimentació, l’urbanisme i l’arquitectura contemporanis han contribuït de forma decisiva a millorar les condicions de vida dels humans i, en conseqüència, a augmentar l’esperança de vida a Occident. Aquestes qualitat i esperança de vida assolides es veuen, emperò, avui amenaçades pel canvi climàtic. Així, l’augment de les temperatures, els fenòmens meteorològics extrems, la pujada del nivell de la mar, canvis en els cicles agrícoles, etc. incidiran negativament tant a la salut com a l’economia de les persones. Els recursos de tot tipus que es podrien destinar a la investigació, medicina, salut, tecnologia, cultura, o educació, s’hauran d’invertir a la pal·liació dels efectes nocius de la nova climatologia, a la reconstrucció i reforç de tot allò afectat i, probablement, en un augment dels costos a l’hora de construir... Així doncs, de la mateixa manera que fa cent-cinquanta anys l’arquitectura i l’urbanisme tengueren un paper clau a la lluita contra la tuberculosi i la insalubritat, ara, aquestes disciplines hauran de contribuir decisivament a la mitigació i a l’adaptació a l’escalfament global, atès que ja no estem a temps d’evitar-lo... En canvi, com ja va succeir amb la grip espanyola, la incidència que la Covid-19 tendrà sobre el nostre entorn construït probablement serà irrellevant. Per tant, així com quan hom entra en un centre de salut o hospital, espera ésser atès en base a criteris mèdics per damunt d’altres (per exemple, econòmics o jurídics), si la nostra societat vol mantenir i millorar la qualitat i l’esperança de vida assolides, qualsevol actuació en el medi urbà, haurà d’estar basada en criteris urbanístics de caire humanístic, científic i tècnic: sociològics i antropològics, mediambientals, mèdics, geogràfics, arquitectònics i d’enginyeria, etc. En aquest sentit, i amb l’objectiu «de fomentar el desenvolupament d’una ciutat sostenible, cohesionada socialment, mediambientalment eficient i integrada, l’Ajuntament de Palma ha optat de manera prioritària pel desenvolupament urbà sostenible com a concepte al voltant del qual ha de girar qualsevol decisió de model que es persegueix». Amb aquestes paraules, el desembre de 2015, el Govern municipal va acordar aprovar el Pla Estratègic 2016-2036, el qual s’havia desenvolupat durant la legislatura anterior (és a dir que té un ampli consens polític). L’esmentat Pla Estratègic desenvolupa i adequa a l’especificitat i realitat de Palma els objectius marc europeus als quals s’hauria d’arribar en els diferents àmbits d’actuació: social, mediambiental i d’eficiència energètica, de regeneració i reurbanització, econòmic, de governança, etc. El Pla Estratègic 2016-2036 de l’Ajuntament de Palma seria, doncs, el protocol que defineix on, quan i com intervenir a la ciutat, basat en els criteris humanístics, científics i tècnics abans anomenats, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels palmesans. Consegüentment, qualsevol actuació de certa envergadura hauria de girar al voltant de dit model de «desenvolupament urbà sostenible».
Si, sota aquest prisma, analitzam el projecte de reurbanització del carrer de Nuredduna que el mateix ajuntament vol dur a terme, veurem com pareix que no s’han seguit els criteris d’actuació definits a l’esmentat Pla: en primer terme, Nuredduna es troba fora de l’Àrea prioritària de desenvolupament urbà de Palma, en la que es delimitaven les zones «on els indicadors de vulnerabilitat eren més elevats i, per tant, on s’hauria d’actuar de forma prioritària». En segon lloc, el projecte de reurbanització contradiu allò assenyalat en el Pla de gestió i risc de l’arbrat viari del propi ajuntament per a modificar i modelar el clima urbà. En tercer lloc, econòmicament es fa difícil entendre que, mentre la reurbanització de 275 metres del carrer de Ricardo Ortega (infraestructures incloses) costa uns 867 mil euros, la reforma de Nuredduna, amb una longitud similar, costi tres vegades i mitja més. Quart: la peatonalització d’aquest carrer tampoc no compliria amb la fita d’impulsar «uns hàbits de mobilitat urbana que responguin a les necessitats de la ciutat, l’entorn i del conjunt de la societat», ja que no afavoreix cap dels sistemes de mobilitat alternatius al cotxe privat. Quint: la gran remodelació projectada desenvolupa el carrer de Nuredduna de forma desigual amb el seu entorn, incrementant el valor del sòl i dels futurs negocis que s’hi ubiquin, i creant greuges comparatius amb altres zones. Sext: la intervenció urbana plantejada genera «una major polarització i segregació espacial i social entre les diferents zones/barris de la ciutat». Sèptim i últim: segons el mateix Pla Estratègic, «el context actual ha generat una profunda sensació de desafecció i distanciament entre l’esfera ciutadana i l’esfera política. En tot el sistema actual, els espais de col·laboració, cooperació, interacció i participació efectiva i real no s’han vist desenvolupats».
A diferència del projecte desenvolupat per Cort, la proposta de la plataforma ciutadana Pere Garau, molt més que Nuredduna de crear un eix des de les Avingudes fins a la plaça de Miquel Dolç, similar al carrer de l’Arxiduc, compliria en gran mesura amb les fites del Pla Estratègic 2016-2036 de l’Ajuntament de Palma: 1) incidiria parcialment a l’Àrea prioritària de desenvolupament urbà; 2) suposaria la plantació d’arbres de gran port al llarg d’un quilòmetre de distància; 3) la inversió de 3 milions d’euros es repartiria en el triple de longitud que el projecte municipal; 4) permet el pas d’autobusos i de bicicletes i evita la creació d’illes per a vianants, fomentant l’anar a peu; 5) dinamitza el comerç de proximitat de forma repartida per la trama urbana, en lloc de focalitzar-lo a l’entorn de les Avingudes, és a dir, genera prosperitat compartida; 6) la proposta de Pere Garau, molt més que Nuredduna transforma i connecta de forma homogènia parts de l’Eixample amb distints nivells socials; 7) és un projecte de baix cap a dalt. En definitiva, el problema principal i irresoluble del projecte actual de reurbanització del carrer de Nuredduna és que suposa la materialització d’un model de ciutat (i de societat) radial, concèntric i jeràrquic, que, posant molts esforços en la remodelació d’un espai molt concret, promou un apartheid de classes socials entre les zones més properes al centre amb una major qualitat de vida i les més allunyades on se situen els «perdedors». A davant, la proposta de la plataforma ciutadana Pere Garau, molt més que Nuredduna, es basa en una idea de societat (i de ciutat) més justa, responsable i igualitària, que intenta millorar la qualitat de vida de la major quantitat de persones possible, sense deixar barris o parts dels mateixos enrere.
