Xerrava l’altre dia amb na Margalida Alemany, potser la primera cuinera professional de vanguàrdia a Mallorca. Na Margalida és una de les dones sàvies però amb saba jove que, afortunadament, la vida ha posat al meu camí i de la bondat i saviesa de les quals m’amar cada dia. - Jo de cultureta res - diu ella. -Me parles de segons què i me perd... Jo sé de patates i cebes. Unes patates i cebes transformades en glòria quan passen per les mans d’aquesta dona, que a la seva llar es rodeja d’obres d’art escollides tant en mobiliari com per delectar les seves parets. Tal vegada no serà cultureta, afortunadament, però culta i amb un gust esquisit, sens dubte.
Recordava na Margalida els seus inicis a Can Tàpera, una iniciativa de Sa Nostra que va dur moltes nines, de vegades provinents de famílies amb pocs recursos econòmics, a tenir una formació de primera i bones oportunitats de futur. Allà vivien durant la setmana i ben bé podien coincidir amb les personalitats de Mallorca, d’Espanya i, de vegades, de més enllà, que durant anys varen acudir a reunions, conferències, exposicions, trobades, congressos i altres celebracions. Can Tàpera era llavors un niu de formació, cultura i gestació de negocis. Algunes d’aquelles nines, en sortir de Can Tàpera seguiren els estudis a la Universitat i es dedicaren al camp sanitari o de l’ensenyament, o trobaren feina a diversos sectors, entre d’altres el del turisme i també al de la cuina, on ella exercí de model impecable.
Molta gent recordarà encara el fulletó d’activitats mensual de les obres socials, d’alguns bancs i caixes d’estalvi. Eren extenses, molt extenses. Publicaven anuncis als diaris de paper i allà acudies per seleccionar on anar, a qui escoltar, de què aprendre, on participar... Hi havia vocació, especialment des de les caixes d’estalvi, però també per part d’altres empreses bancàries, de propagar cultura. Potser una de les seves iniciatives més emblemàtiques i acostada a nosaltres era veure com, al voltant del Dia del Llibre, regalaven a la seva clientela exemplars de la nostra cultura, tant en novel·la com assaig, divulgació històrica i llibres infantils.
Tota aquesta estesa de retorn social era possible gràcies als doblers que guanyaven amb els nostres estalvis.
Però les coses poc a poc anaren canviant. Les teories econòmiques de créixer i créixer, segons deien per sobreviure, amagaven una malaltia que devorava l’essencial, allò més proper, la humanitat d’aquells bancs. Sa Nostra, i tots, deixaren de ser negocis acceptables per passar a ser especuladors immobiliaris, inversors…, alguns diran que fins i tot lladres.
Durant la nostra conversa, inevitablement, ens posàrem nostàlgiques. No tant per veure la potser ja gairebé llarga trajectòria de les nostres vides i constatar el pas del temps que trasncorr massa ràpid, sinó pel fet de confirmar la quantitat de coses positives que s’han esvaït per l’avarícia malaltissa d’una dinàmica econòmica que massa vegades paralitza el progrés real.
Els bancs avui, amb petites excepcions, són percebuts com a enemics, no com aliats. I revertir això no ho soluciona una simple campanya de màrqueting.
Deixant de banda les altes finances i els seus negocis estratosfèrics, per a la gent corrent les oficines bancàries són «el banc». És el lloc on, fins fa relativamente poc, anàvem amb una certa normalitat a fer un ingrés, a cercar canvi, a pagar un rebut... I parlo en passat perquè la normalitat en aquests fets, llavors gairebé quotidians, ha passat a ser una cursa d’obstacles molesta i d’alt risc.
Han tancat oficines bancàries a balquena per dificultar el servei presencial. Quan després de caminar més d’un quilòmetre hi arribes, trobes que les persones empleades són exprimides fins a la darrera gota i que es limiten dictatorialment aquells serveis que abans eren accessibles sense problemes. Tan sol podem pagar rebuts de 9 a 10,30h els dimarts i dijous, i els ingressos en efectiu tan sols fins a les 11. Fa 10 anys que llevaren les cadires properes a les caixes, no fos cosa que una senyora amb dificultats per caminar volgués seure una estona mentre esperava la interminable i única cola. Abusen penjant cada vegada més caixers automàtics a les façanes, ocupant les voreres com si fossin seves, mentre els ajuntaments miren cap a una altra banda eludint la seva responsabilitat de vetllar per la ciutat. Se’n duen una pasta de cada petita botiga cada vegada que pagam amb targeta de crèdit, perquè massa gent oblida que cada pagament, tots i cada un d’ells, suposa una taxa a favor dels poderosos banquers.
Així les coses cada vegada té més sentit la frase «Feim feina per als bancs», tenguis o no un préstec que haver d’abonar, perquè entre rescats i remeis per a l’ansietat cada vegada que hi has de fer una gestió in situ, se’ns va una pasta. No sé vostès, però jo tenc la sensació que, des que varen aparèixer les associacions en defensa dels usuaris bancaris, estam cada vegada pitjor. De fet ja som gairebé a l’abisme, mentre veim com cap govern, sigui del color que sigui, posa traves a tants abusos.
