Quan, fa uns mesos, vàrem explorar amb tècnics d’EMAYA el refugi antiaeri construït durant la Guerra Civil l’entrada del qual es troba al carrer Confraria de Sant Miquel, comentàvem les emocions que inevitablement et colpegen quan et poses a la pell d’aquelles persones que el varen haver d’utilitzar al seu dia. En baixar pels primers trams de l’estreta escala, parlava amb una al·lota sobre on estaven situades les sirenes d’avís a la població i com sonaven quan s’acostaven els avions republicans que bombardejaven la ciutat. De cop aquella al·lota es va aturar i va dir: “és veritat, aquí bombardejaven… els rojos” Sí, efectivament, aquí bombardejaven els que defensaven el Govern legítim, però les víctimes de les bombes, a una ciutat o a una altra, sempre eren població civil, innocent i espantada. Uns fets de guerra sempre menyspreables.
Poguérem visitar aquell refugi perquè el topògraf Ricard Terrades, treballador ja jubilat de l’empresa municipal d’aigües, va aconseguir salvar aquest i un grapat de refugis més de la destrucció total durant les obres del Pla Mirall. Ricard, al seu dia, va dibuixar i conservar els plànols de tots els que va poder recórrer, esperançat en una recuperació futura. Malgrat tot, no va poder evitar que moltes entrades fossin condemnades per runes, per obres diverses al carrer i per canvis urbanístics. Ja veurem si les nostres repetides peticions de rehabilitació arriben a bon port.
Entrar a un refugi és impressionant. És fàcil reproduir a la nostra ment l’angoixa de les persones que hi havien de baixar assustades, tremoloses i atabalades per la incertesa i la por que inevitablement produïen els bombardejos. Podem imaginar-nos la solidaridat d’alguns, ajudant a baixar els angosts esglaons a qui tengués dificultats o cedint el lloc als més majors als pocs bancs folrats de rajoles de ceràmica, una vegada que arribaven a un espai una mica més ampli, tan sols una mica més, que els llargs túnels. També hi devia haver crits i plors i olors desagradables i gent egoïsta, víctima potser del seu propi pànic.
Les bombes republicanes sobre Palma cercaven les fàbriques d’armament, magatzems de municions, instal·lacions militars i defenses antiaèries. Les immediacions d’aquests espais, dissimulats entre edificis d’habitatges, varen ser, per tant, víctimes de les explosions. Hi moriren dones, homes i infants, tot i que no en un nombre tan gran com als bombardejos de Barcelona o la massacre de Gernica, per citar tan sols dos casos dramàtics i coneguts. Però aquí també hi hagueren víctimes, és un fet.
La memòria de les injustícies de la guerra s’ha de conservar per no repetir les grans misèries de la història. Identificar i honorar les víctimes ha de ser un bàlsam i una vacuna contra les infàmies i el dolor de la violència. La veritat és la que és i conèixer-la no ha de fer-se ni amb esperit venjatiu ni de recriminació ni d’odi, tan sols de respecte i educació per al futur.
Conservar l’empremta de la història - i per tant de la guerra, també - és un deure. Al darrer ple de l’Ajuntament de Palma, l’equip de govern es va despatxar a gust contra el grup polític de Ciudadanos que demanava recordar les víctimes de les bombes republicanes a Palma. El regidor de Memòria Històrica, per desacreditar qui feia una proposta enriquidora per a la memòria col·lectiva, li va tirar en cara que volgués mantenir el monument de sa Feixina com si aquest fet fos el símptoma indiscutible d’una ideologia injusta i retrògrada. Perquè sembla que el govern municipal de Palma s’atribueix la potestat de donar carnets de feixista a qui ell considera i de sants demòcrates d’esquerres a ells mateixos. Que n’és d’avorrit. Que repetitius, que equivocats i que perillosa aquesta actitud frontista i negacionista de la realitat.
Seria desitjable el consens dels grups polítics en moltes coses, també en allò que té a veure amb la memòria de la ciutat. Si no volen una placa amb els noms de les víctimes es pot pensar en una alternativa que agradi a tothom. Però que els bombardejos s’han de recordar, al meu criteri, és indiscutible. També s’ha de conservar i senyalitzar la metralla encara incrustada a algunes façanes i s’han de protegir les indicacions pintades a certa alçada de les parets amb un cercle i una fletxa que marcaven la localització de les preses d’aigua, tan necessàries per a la defensa civil. S’han de recuperar els refugis antiaeris per poder visitar-los i, a tota l’illa, s’han de continuar obrint fosses i deixar en pau les creus. S’han de suprimir tots els significats que impliquen homenatge a qui de cap manera s’ho mereix per haver incitat a l’assassinat i a atemptar contra el govern legítim, però parlo d’eliminar significat sense destruir res, perquè ja gairebé no queden vestigis per al futur. I un darrer prec a qui governa Palma: en matèria del que es coneix com a Memòria Històrica, per favor, menys lliçons ofensives i més consens i mà esquerra.
