Ceuta i Melilla

El primer que ens ve al cap és que aquestes ciutats no són Europa ni són Espanya, sinó Àfrica i el Marroc, i encara que faci cinc-cents anys que Castella les va ocupar, per evitar segurament una invasió àrab d’Andalusia i la pirateria berber, avui ja cap d’aquests motius és vàlid, i Espanya les hauria de lliurar al Marroc, per mitjà d’un acord raonable que preservàs els interessos de la població i la doble nacionalitat dels qui ho vulguin, com tan bé ho han sabut fer en general els anglesos amb les seves colònies.

I respecte dels immigrants, dels qui fugen del seu país per poder viure, hauríem d’escoltar el papa Lleó que ens exhorta a acollir-los, i és una qüestió de solidaritat i humanitat que ens imposa la consciència natural. Però també, a més, podria ser una qüestió de justícia, i que el nostre benestar es basi en el seu malestar. Les grans multinacionals occidentals és possible que saquegin els seus recursos naturals i els deixin en una situació de pobresa extrema.

Els economistes joves i honests, que n’hi ha d’haver, i molts, perquè la joventut és noble i valenta quan no és manipulada pels poderosos, haurien d’estudiar aquest mecanisme i proposar les solucions adients, i imposar-les si és necessari amb la resta de la joventut. Si no ens podem quedar amb la idea, que grans economistes dels anys seixanta i setanta varen demostrar, que nosaltres estam tan bé perquè ells estan tan malament.