El poble i les «autoritats»

Dies passats anàrem a un espectacle organitzat pel Consell de Mallorca. En arribar al Pati de Dones de la Misericòrdia, ens trobàrem amb la tradicional i entranyable divisió social que alguns encara s’entesten a conservar: d’una banda, el poble; de l’altra, les «autoritats». Perquè, pel que sembla, la democràcia és meravellosa... però la primera fila és per a uns pocs i estem encara en un règim feudal. Quasi tota primera fila estava reservada. No per a persones amb mobilitat reduïda, ni per a gent gran, ni per als qui havien arribat abans. No, reservada per a polítics.

La senyora Catalina Cladera (portaveu socialista al Consell de Mallorca), ha arribat amb els seus acompanyants i ha ocupat els seients reservats. Un minut abans de la funció ha fet acte d’aparició la senyora Núria Riera (absentista, consellera electa i portaveu titular del Grup Partit Popular), per la porta destinada als artistes, juntament amb el seu seguici. S’han assegut a la zona reservada. Els mortals, mentrestant, continuàvem fent el que millor sabem fer: esperar, desesperar, fer cua i cercar un lloc on seure.

Quins mèrits han fet aquestes persones perquè els reservin els seients, quan el «mortals» hem hagut de fer cua, passar calor i asseure’ns per ordre d’arribada? Una pregunta innocent: han pagat l’entrada? O el càrrec polític inclou un abonament VIP cultural amb dret a entrada preferent i primera fila? És curiós que, els mateixos polítics que omplen els discursos amb paraules com «igualtat», «proximitat» i «servei públic» necessitin una cadira reservada per recordar-nos que no som exactament iguals. Ells representen el poble, sí, però sembla que només des d’una distància prudencial i asseguts més còmodament. La política s’ha convertit, massa sovint, en una professió amb petits privilegis que alguns consideren naturals. Un seient reservat aquí, una entrada especial allà, una porta diferent per entrar, uns cotxes oficials a càrrec del contribuent... Res de gaire important, diran alguns. Precisament aquest és el problema: els privilegis gairebé mai no són grans; són petits, quotidians i assumits amb absoluta normalitat.

La ciutadania no desconfia dels polítics perquè sí. La desafecció política no neix de la nit al dia. Neix d’aquests detalls que transmeten un missatge molt simple: hi ha ciutadans i hi ha autoritats. Algú hauria de recordar als nostres representants públics que un càrrec electe no és un títol nobiliari. No són comtes, ni marquesos, ni virreis del Consell de Mallorca. Són servidors públics. I un servidor públic que no és capaç de fer cua amb els ciutadans que representa, probablement tampoc no ha entès gaire bé què significa el servei públic. Som al segle XXI. Ja va essent hora d’enterrar les castes, les reverències i les primeres files reservades per a l’aristocràcia política. Mentrestant, nosaltres continuarem fent cua, pagant impostos, finançant les cadires reservades als nostres representants i cotxes oficials per a ús personal. Perquè, al cap i a la fi, amb els bous que tenim, hem de llaurar.