El doble espoli que ens aboca a l’auto-odi

Viure a les Illes Balears s’ha convertit, per a la majoria dels seus ciutadans històrics, en un exercici de resistència gairebé impossible. Sota una capa de cel blau i postals idíl·liques per a turistes, batega una realitat dramàtica: l’arxipèlag pateix una pinça econòmica i social dissenyada des de fora que ens està buidant per dins. D’una banda, un Estat espanyol que ens manté lligats de peus i mans (amb el tu més que jo de la corrupció generalitzada); de l’altra, una Unió Europea que ens utilitza com el pati d’esbarjo i residència de luxe de les seves elits (a canvi de fons europeus dirigits a punts estratègics nacionals i europeus).

El resultat d’aquesta fórmula és l’empobriment sistemàtic de la població local.

El doble parany: Salaris de l’Espanya buidada, preus de l’Europa benestant.

L’espoli balear no s’explica sense entendre una paradoxa sagnant. L’Estat espanyol manté a les illes una estructura salarial que no es diferencia de la de l’anomenada «Espanya buidada». Es pretén que un docent, un policia o un administratiu visqui a Palma o a Eivissa amb el mateix sou que tindria a Terol o a Zamora.

Aquesta manca de compensació real per la insularitat ha provocat un col·lapse administratiu i social: els funcionaris de l’Estat ja no volen venir a les Balears perquè fer-ho significa, directament, perdre poder adquisitiu i fregar el llindar de la precarietat.

Mentre Madrid ens manté lligats a la pobresa salarial, Europa prem l’accelerador del cost de vida. L’allau legal de nous residents adinerats -procedents del nord d’Europa i de mig món- ha disparat els preus de l’habitatge i dels serveis bàsics fins a nivells prohibitius. Ens trobem atrapats en una ratera invisibilitzada: guanyem com a l’Espanya de l’interior, però paguem com a la Baviera més opulenta.

De la necessitat a la infàmia: La culpa és del «fenici».

Davant d’aquest escenari d’asfíxia, moltes famílies balears s’han vist abocades a una trista realitat per sobreviure o emigrar de nou, o bé mantenir un mínim nivell de vida: desprendre’s del patrimoni familiar. Vendre la casa dels avis, el terreny de tota la vida o el petit negoci local ha passat de ser una opció a ser una qüestió d’estricta necessitat.

I és aquí on s’activa el mecanisme més pervers de la maquinària colonitzadora. En lloc d’assenyalar les causes estructurals, el relat oficial ens assenyala a nosaltres. «Sou uns fenicis que vendríeu la vostra pròpia mare», ens etziben amb condescendència del fora no integrat.

Es tracta d’una de les maniobres de manipulació psicològica més antigues de la història: culpabilitzar la víctima de la seva pròpia explotació. S’ha aconseguit el miracle d’instal·lar l’autoodi en el cor dels balears, fent-nos creure que som els únics responsables d’aquest espoli consentit.

La paradoxa de les urnes: El vot al propi botxí.