Les Germanes de la Caritat: una part de la història d’Inca

Hi ha notícies que no només informen, sinó que també remouen records i sentiments. La possible partida de les Germanes de la Caritat d’Inca és una d’aquestes.

Per a molta gent, aquestes monges no són només una congregació religiosa. Formen part de la història viva de la nostra ciutat. Generacions senceres d’incers i inqueres hem passat per les aules de Sant Vicenç de Paül. Allà no només hi hem après a llegir, escriure o comptar. També hi hem après valors com el respecte, l’esforç, la solidaritat i l’estimació cap als altres.

Cada persona tendrà la seva pròpia experiència, però és innegable que les Germanes de la Caritat han deixat una empremta profunda dins Inca durant més d’un segle. Han educat infants, han acompanyat famílies i han estat presents en moments importants de la vida de moltes persones. Això forma part del patrimoni humà del nostre poble.

És ben cert que els temps canvien, que les congregacions tenen menys vocacions i que han de prendre decisions difícils. Ningú no pot ignorar aquesta realitat. Però també és normal que aquesta notícia desperti tristesa i preocupació entre tanta gent que estima aquesta institució i que la sent com una part de la seva pròpia vida.

Aquest no és un debat polític. És una reflexió sobre la memòria, el respecte i el reconeixement. Sigui quin sigui el futur del convent, crec que Inca té el deure moral d’agrair tot el que les Germanes de la Caritat han fet pel nostre municipi. El seu llegat va molt més enllà d’un edifici; viu en les persones que varen educar i en els valors que sembraren durant tants d’anys.

Esper que, sigui quina sigui la decisió final, es trobi la millor solució possible i que les Germanes sentin l’afecte i el reconeixement d’un poble que mai no oblidarà tot el que han representat.

«Desitj de tot cor que encara hi hagi temps per reflexionar i per trobar una solució que tengui en compte la història, les persones i el que aquestes monges han significat per Inca. Perquè, al cap i a la fi, un poble també es construeix des del record, l’agraïment i el respecte cap a aquells que, durant tants d’anys, han dedicat la seva vida al servei.

«Els edificis poden canviar de funció, però els records no es poden traslladar. Aquests quedaran per sempre dins el cor de tots els qui un dia varen créixer entre les parets de Sant Vicenç de Paül.».