Es Trenc

Ara que es parla de la preservació d’es Trenc, he recordat que d’al·lot, fa molts d’anys, vaig anar a un campament en aquells indrets. Els contaré com va anar la cosa.

De nin dins un bagul d’una casa de Montuïri on solíem passar els estius, vaig trobar una camisa blava de falangista, me la vaig posar i la vaig anar a mostrar a la criada: «Teta, mira que he trobat!» Ella es tapà els ulls amb la mà i em digué horroritzada: «Els qui duien aquesta camisa mataren el meu nebot, si m’estimes, no te la posis mai».

Així que, quan als meus dotze o tretze anys, devers l’any 56 o 57, s’organitzà un campament d’Acció Catòlica a Ses Covetes, alternatiu al del «Frente de Juventudes» que es feia a La Victòria, m’hi vaig apuntar, juntament amb un veinadet els pares del qual, asturians i republicans, no volien que anàs als de la Falange.

Els matins, dins el pinar, en formació, hissàvem la bandera del Vaticà, groga i blanca, i els vespres l’arriàvem. Els monitors eren gent pacífica i tranquil·la que tractaven els al·lots amb molt de respecte, a diferència de les brutalitats que es contaven que es feien als campaments de la Falange perquè els joves es fessin, deien, més «virils».

Ja es poden imaginar com era els anys cinquanta aquella platja d’Es Trenc, desolada i sense una ànima. Però la bellesa de la seva arena daurada i fina, els pinars verds, el perfil blau de l’illa de Cabrera pròxima que es retallava enfront damunt la mar, ens impressionaren, a pesar de la nostra joventut, i ens donaren una imatge per sempre del que era un paradís.