¡Pues claro que tienes que cambiar tú!

L’escena té lloc en una botiga de roba de les avingudes, on feim cua per pagar. Davant nostre, només tenim una persona. Al cantó esquerre de la caixa, fora de la cua, una dona que sembla que bada. Quan és el nostre torn, aquesta dona s’avança i diu que li toca a ella. Li feim notar que no està fent cua. Diu que ella hi era abans. Li deim que una cua ordenada és una manera d’assegurar el torn i que ella no es pot posar on vulgui si vol evitar conflictes. Conflictes, hem dit? Aquesta és la seva! Els que cream conflictes som nosaltres, perquè… li estam parlant en català!

Vos estalviarem el caramull d’improperis, sortides de tema i mostres d’arrogància que hem d’aguantar a continuació. Només esmentarem la ja clàssica fal·làcia de la «manca de respecte»: nosaltres no som respectuosos quan li parlam a ella en català, però ella és la mar de respectuosa quan ens parla en castellà. La dona té un fort accent eslau, però parla un castellà més que digne. Ens explica —de molt mala gana— que està emparellada amb un mallorquí i que tota la seva família política li parla en castellà. Repeteix fins a l’extenuació que li hem de parlar en castellà, tot i que ella demostra que sí que ens entén, perquè nosaltres en cap moment canviam de llengua. Fart, li faig una pregunta que crec irrefutable: vostè creu que nosaltres, que parlam la nostra llengua en el nostre territori, hem de canviar-la davant les persones que venen de fora? Ella, sense immutar-se, contesta: «Pues claro».

I aquí és on ho veim tot clar. Des del moment que una persona forastera veu obvi que ella té més drets que una de local, és que qualque cosa hem fet malament durant molts, molts, molts d’anys. Dècades. L’eslava va tan empoderada perquè el seu home mallorquí i tota la seva família política li han donat aquest poder. És cert que l’administració l’empara, però el poder, l’hi hem donat nosaltres. Ens agrada molt criticar Vox i el Partit Popular, però no ens podem enganar pus: a força de claudicar, de girar la llengua i de no valorar-la, ara tenim el que ens mereixem.

Crec sincerament que encara hi som a temps. La llengua i, en general, tota la (nostra) cultura, es pot defensar de manera assertiva, sense arrogància, ni prepotència, però també sense covardia, hipocresia o sentiment d’inferioritat. Si continuam assistint a manifestacions, votant progressisme i cantant La Balanguera, però alhora, demanam «un cortado, por favor» cada vegada que ens asseim a un bar, llavors hem d’estar disposats a aguantar que ens caguin dins la boca.

I parlant de cagar: quan l’eslava se’n va, encara li feim notar que la coa per pagar s’ha allargat en el lloc on érem nosaltres, no on era ella. Ens mira desafiant i ens diu ben alt, perquè tothom la senti: «¡Cómo os gusta dar por culo!».