Una dècada

Avui fa deu anys que va morir mon pare. Una dècada. Fa quasi un terç de la meva vida que ell no hi és. I crec, a més, que aquest terç que va dels vint-i-pocs als trenta-pocs, és una etapa bastant definitòria vitalment. Queden poques coses de la filla que va conèixer, però crec que estaria orgullós de qui soc avui, i això em tranquil·litza. El que encara no he estat capaç d’acceptar és que també hi ha versions d’ell que mai no podré conèixer.

I perdoneu la intromissió en aquest espai comunitari. Aquest era el diari que ell portava a casa cada diumenge des que tenc memòria. Al final, els espais col·lectius també són la suma de petites històries íntimes travessades per sentiments universals, no?

T’enyor, papà.