Boeci i les Muses

Severí Boeci, fins a les hores un membre distingit de la cort, va ser empresonat pel rei ostrogot d’Itàlia Teodoric, a Pavia, a principis del segle VIè, i finalment condemnat a mort. Essent els ostrogots una petita minoria en el país, que dominava a una majoria de romans, com Boeci, els dirigents ostrogots temien un atac dels romans orientals de Constantinoble, amb la connivència dels italians, que efectivament es produí un poc més tard. Però segons l’historiador romà oriental Procopi de Cesarea, la mort de Boeci fou l’única injustícia que es pogué imputar mai al rei ostrogot.

Mentre esperava la sentència a la presó, Boeci es deixà endur primerament per la desesperança i començà a escriure uns versos on es planyia de la seva sort, però després reaccionà i va decidir expulsar «les Muses de la Poesia», i adoptar les de la Filosofia, no per hostilitat a la poesia sinó a la passió de la tristesa i la desesperança, i escrigué en magnífics versos, segons els entesos, la seva Consolació de la Filosofia on es mostrava, no adversari de la poesia, sinó de les passions que enceguen la raó i que la poesia pot vehicular.

La poesia i les arts són expressió de la vida i, sobretot, de la bellesa que tots duim dedins. Justícia, Veritat i Bellesa, són els atributs divins, si es pot dir així, a què els Polítics, en majúscula, els filòsofs i científics i els artistes, respectivament, dediquen la seva vida, i tots són igualment admirables i es troben entre el millor que pot donar la persona humana, i podem creure que Boeci, com a bon filòsof platònic cristià, també pensava així.