El dret Constitucional a l’habitatge paper banyat

Avui molta gent gemega, i la raó li vessa, per la falta d’habitatge, sobre tot el jovent que ho pateix molt directament, que no té on fer-se ses sopes ni es pot posar a recer amb independència.

Els preus de venda i lloguer són inassequibles per la majoria dels ciutadans, que ha de viure amb els pares, compartir pis, o viure acaramullats dins llorigueres; els sous d’aquesta majoria no dona per comprar, ni per anar de lloguer. Això no va pus, no es pot passar en cançons, és ben hora de posar fil a l’agulla i de pressa que l’olla vessa.

És evident la falta habitatges públics assequibles i habitatge social de lloguer i cal construir-ne molts. Però també hi ha altres camins que poden ajudar a la solució del problema. Per això, convé mirar les causes d’aquesta falta d’habitatge. Una d’elles important es deu a l’especulació immobiliària i la seva concentració d’habitatges en mans de grans tenidors trapassers, tot això es vera i demana mà de mestre.

Però hi ha tres realitats que s’han anat estenent que es podrien enfrontar per alleugerar el problema, ajudarien a sortir d’emblavins i són d’aplicació immediata: en primer lloc, la reducció dràstica de la catefa de lloguers turístics legals i tancament sense manies dels il·legals; segon, la prohibició de venda de cases o habitatges a estrangers, fora dubtes ni legalismes, ni escrúpols de monja (que és el 42,3% del total de les vendes), pel seu major poder adquisitiu encareixen els habitatges i fan una forta competència als nacionals, i a damunt generalment compren una segona residència que quasi sempre és de vacances i es passen gran part de l’any buida; i tercer, posar topalls als lloguers d’habitatges.

Pere Salvá, Catedràtic de Geografia Humana, fa poc deia «els europeus rics ens disputen llocs de feina i habitatge, ens engeguen de l’Illa». Ja ho diu la dita: «de fora vendran, els que de casa ens trauran». Segurament aquestes mesures, que tothom ja coneix no solucionarien del tot el problema d’habitatge, però sens dubte el reduiria molt i sobre tot es faria justícia. La qüestió és prendre les messions, tallar i cosir d’una punyetera vegada. Vet aquí una petita mostra de la situació: Visc Artà a un carrer curt que té onze cases, sis són d’estrangers i totes sis són segona residència. Al poble hi ha 13 immobiliàries, 8 són d’estrangers i hi ha més de 500 habitatges turístics legals i molts d’esporàdics il·legals, sense comptar hotels. Aquesta realitat la podeu estendre a molts de pobles de les Illes i trèieu comptes. El verd es menja el bo, ens escopim i ens tirem terra a damunt. Idò, qui pets envia merda espera!