Palma

Als meus ulls Palma s’ha convertit en una ciutat massa renouera suportant de cada dia més, una pressió humana que ja s’allarga tot l’any. Lluny és aquell temps on hom podia passejar tranquil·lament a les seves voravies sense tenir por d’ésser atropellat per una bicicleta o un patinet. A part, tampoc es pot caminar pel centre els dies ennigulats o quan al port es troben ancorats més de dos vaixells d’on davallen milers de turistes. Aquesta bella ciutat també s’ha transformat en un gegantesc mostrador de massa comerços que ofereixen el mateix: sabateries, tendes de roba, principalment franquícies, souvenirs baraters, gelateries, bijuteries, tatuatges, manicures, perruqueries masculines, menjar ràpid, fruiteries, etc. Tot això en detriment dels petits comerços emblemàtics que existien, elements de cohesió dels barris que conformen el què és una comunitat i la seva idiosincràsia. La pressió dels doblers fàcils i la falta de visió i planificació per part de les distintes Administracions de torn que ens han governat, han convertit els carrers de Palma en llocs desproveïts de personalitat. I ara el que faltava! Els quioscs subhastats per a l’Ajuntament, on fins ara dominava la venta de premsa i revistes nacionals i internacionals s’han convertit en botiguetes de gelats, llepolies i refrescos: tot legal perquè el plec de condicions de la concessió així ho estableix. 

Sort que ens queden els magnífics palaus i monuments d’aquesta ciutat carregats d’històries i llegendes que la salven d’una mediocritat mercantilista llastimosa.