L’altre dia en veure a la mateixa pàgina del diari (DM I-XII-22, pàg 9) a Apesteguia, de MÉS (PSM + part de IU i El Verds) esperant a Íñigo Errejón, de Más País, i descartant directament una llista conjunta amb Sumar, i a Yllanes, de Unides Podem, esperant la cridada de Yolanda Díaz (IU) per confluir amb Sumar, em vingué un somriure trist que em va fer fugir la son: tots xerrant de sumar en abstracte, però no aquí i ara, quan és més necessari que mai.

La política no és esperar, és avançar-se i donar-se la mà per fer que les coses succeeixin. La política és l’art de sumar per fer possible allò que semblava impossible, és la unió fent la màgia de la força. 

Aquí, Ara Més per Mallorca teniu l’oportunitat històrica i l’autoritat moral per promoure una confluència de forces que superi la dicotomia que ha existit desde sempre a Mallorca (ja des de les Germanies) entre Ciutat i Part Forana, entre illencs i forasters nouvinguts. L’unitat no només com a fórmula tàctica electoral, sinó com a estratègia a llarg plaç de cara als temps convulsos que estan per venir. 

Unides Podem, per sumar no cal esperar, ni anar a cercar enfora ‘el lucero del alba’. Ara i aquí, uniu vos amb Ara Més per Mallorca en una candidatura cremallera proporcionada perquè pocs i mal avinguts és la recepta perfecta per a la decepció i la derrota.

Caldrà fer memòria si no volem repetir la història tragicòmica de les passades eleccions andaluses, perquè presentar-se hi per separat ja és en sí un gran fracàs que et lleva inclús les ganes d’anar a votar. 

La Història sempre ajuda als qui son més, i la tradicional desunió de les forces a l’esquerra del PSOE és descoratjadora. Perquè a l’hora d’anar a votar i depositar la confiança, tenim l’ànima dividida i això no suma, resta. Així no es fa país ni es construeixen majories per a una bona governança. Crec que va ser Ramón Tamames qui va dir que la veritat i la transparència és la més maquiavèlica de les actituds perquè no enganya: les coses es veuen millor des de defora, i des de fora sembla ridícula aquesta brega suïcida i sectària de pandilles ideològiques versemblants. 

Hi ha que sumar ja, més enllà de personalismes de campanar i parròquia cautiva, amb un projecte unitari i engrescador que generi sinergies poderoses. És urgent i necessari reconstuir la casa comú de les esquerres. Mos hi jugam molt. Mos hi jugam la sobirania, territorial, energètica, alimentària i política.

Aquí mos coneixem tots, i s’illa és massa petita per a tantes divisions. Esperar resguardats darrera sa roqueta a mem què passa, no és una opció.

Ara i aquí, l’oportunitat és construïr l’unitat que aprofiti tots els talents personals, sumant. Si no ho fan, la història els hi ho reclamarà, reduinlos a la irrelevància. S’hi juguen molt, inclús la llegítima, perquè defraudar una vegada més les esperances d’aquesta generació tendría conseqüències desastroses de llarga durada.

Sumem de veras, ara i aquí. Hi guanyant tots.