Els letals cinc graus de més de la mar Mediterrània, les nits sufocants d’aquest agost calorós o la península en flames, són clars reflexes de les corbes d’augment de les temperatures, siguin aquestes marines, nocturnes o estacionals. 

Totes elles són similars, però és especialment preocupant que la geometria de les gràfiques no sigui lineal, sinó exponencial. Això ens alerta que els valors d’1,5 a 2° C als quals aspirava l’Acord de París són quimera. Els humans no hem modificat prou els hàbits consumistes i contaminants, cosa per la qual els termòmetres seguiran el seu curs, tal com van fent i estem constatant aquests dies. Al passat, un escenari similar respecte a la quantitat actual de CO₂ va ser el del Pliocè, amb 400 parts per milió d’aquest gas a la seva atmosfera. La situació va suposar un augment de la temperatura en 4 °C i una pujada de la mar de 20 metres a aquella època geològica. 

Es tracta d’una pròxima realitat tan infal·lible com preocupant. Hem d’afegir que als presents anys la quantitat de CO₂ augmenta i que, si continuem igual, arribarem a 1000 parts per milió a finals de segle. Un futur així, semblant al de la Terra de fa 55 milions d’anys, suposaria un estat de calor incompatible amb nosaltres i moltes altres formes de vida actuals.

Poc abans de deixar-nos, el científic britànic Stephen Hawking al seu llibre Breus respostes per a les grans preguntes ens alertà que, al cas de continuar potenciant el canvi climàtic, el destí del planeta Terra serà com el del nostre veïnat Venus, amb una temperatura invivible per causa de l’efecte hivernacle del CO₂ de la seva atmosfera.