L’Auditorium i la nostra Orquestra Simfònica

D’una part, la sala de concerts de l’Auditorium, d’immillorables condicions acústiques i estètiques, que ha estat un referent inoblidable a la nostra vida, ja que, en un passat malauradament massa allunyat, hi han actuat les millors orquestres simfòniques del món (Berlin amb Von Karajan, Viena amb Karl Bhom, etc...)i els millors concertistes. De la mateixa manera, el que mai podien somiar els melòmans era veure representades a la nostra Ciutat les òperes de Ricard Wagner; i, gràcies a l’Auditorium, varem poder assistir a unes representacions esplèndides de les quatre jornades de L’anell del Nibelung (Or del Rin, Valquíria, Sigfrid i Capvespre dels deus) així com  a la gairebé totalitat d’obres del corpus wagnerià (Tristán, Holandès, Lohengrin i Tanhausser). Però els temps inevitablement han canviat: l’Auditorium és una empresa privada, sense especials subvencions, i no es pot permetre lògicament entrar en fallida. La conseqüència d’això és que els concerts de música simfònica  allà programats queden reduïts als de la nostra Orquestra Simfònica.

Aquesta, per una altre part, està en un moment envejable, del que poden ser bona mostra els dos concerts que durant aquest curs ha donat, interpretant obres tan compromeses com la Sisena de Mahler i l’Alpina de Strauss. En ambdues ocasions amb l’ajut dels més avançats alumnes del nostre Conservatori, fent possible la massa orquestral necessària per afrontar aquestes obres.

Tenim, així, dues esplèndides realitats musicals: Auditorium i Orquestra Simfònica; però són poques les ocasions en que s’ajunten. A l’actual temporada -que acaba el dia 5 d’aquest mes- crec que no han passat de sis els concerts en els que la nostra Orquestra Simfònica ha actuat a l’Auditorium. Sí ho ha fet, i a més freqüentment, a altres locals que estan lluny de tenir l’acústica i les condicions de l’Auditorium. Amb la conseqüència que els aficionats ens perdem versions d’obres tan famoses i tan interessants, com podrien ser els concerts per piano de Grieg i número 2 de Rachmaninof o el concert de violí de Korngold, que sí han estat interpretades en aquests locals alternatius. I, òbviament, les interpretacions no han pogut ser mai tan lluïdes i acabades com si les hagués acollit l’Auditorium.

Els aficionats a la música simfònica creiem que aquesta situació s’hauria d’acabar. Una sala de concerts com la de l’Auditorium hauria d’acollir la gairebé totalitat dels concerts de la Simfònica a Palma, i les Administracions Públiques haurien de sufragar el cost que això pogués suposar. Penso en la gran decepció que tindria el senyor Marc Ferragut, que ens va regalar l’Auditorium, al veure com, avui en dia, ni siquiera la nostra Orquestra Simfònica dona allà la majoria dels seus concerts.