I vet aquí el Nadal...

Els joves viuen en l’eternitat.Per a ells la mort no existeix o no va amb ells.Les persones majors,en canvi,els vells,saben que només un tel molt prim els separa del no-ésser.Aleshores es demanen què és tot això,tot el que han viscut i viuen i veuen i experimenten encara.

I és així que a moltes cultures tradicionals algunes persones,quan han arribat a certa edat,es retiren a un monestir o al bosc. Així ho feien els bizantins,o alguns d’ells,i així ho va fer el nostre emperador Carles.I ho fan,o ho feien,els hindús,de manera que els «Upanishads»,una de les joies espirituals de la Humanitat,són obra,en bona part,dels «Kshatriyas»,la casta dels guerrers i dirigents,convertits en ascetes del bosc,més que no dels sacerdots.

I què diuen els «Upanishads» ? Que l’essència de la nostra ànima,el seu fons lluminós,l’ esperit,és del mateix gènere que l’Esperit del món,«l’Atman»,que sosté,ordena i configura l’univers.Que aquest fons és immortal i res ni ningú,passi el que passi,no ens podrà prendre mai aquest diamant translúcid i la seva claredat.

I ves per on això mateix és el que ens vol dir el nostre Nadal,quan Crist vingué per vèncer la mort i ensenyar-nos que el Regne de Déu és dins nosaltres com una perla de gran preu,com un tresor amagat dins el camp.

Honorat Domènech Ferrer.

Suscríbete para seguir leyendo