Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El català i la (in)justícia

Aquest mes d’agost he hagut de demanar dues informacions a diferents instàncies judicials. La primera va esser al jutjat de primera instància número 22. La funcionària va esser molt amable, però no entenia una cosa tan bàsica com els números! Els hi havien de dir en castellà perquè deia que es feia un embull. 

La segona vegada va esser a la secció primera de l’Audiència Provincial. La funcionària, sense immutar-se, va dir que no entenia el català ja d’entrada. Quan li vaig manifestar la meva estranyesa pel fet que una persona que està al servei de la ciutadania no entengués una de les dues llengües oficials d’aquesta ciutadania, em va replicar que «yo no soy de aquí y no tengo por qué aprender la lengua de aquí», que a les seves oposicions «de carácter nacional», va emfasitzar, no li havien exigit «hablar el catalán» i que anàs a demanar explicacions al Ministeri de Justícia. Se li va oblidar, és clar, que en aquesta nación s’hi parlen quatre llengües i no només la seva.

No hi havia res a fer. Si volia la informació que ella manejava, jo no tenia més remei que canviar de llengua. M’agradaria saber què opinen Vox o el Partit Popular sobre aquesta claríssima imposició d’una llengua sobre una altra. No li vaig replicar que jo no li demanava que el parlàs, sinó simplement que l’entengués. I tampoc no vaig voler entrar -era inútil- en qüestions de sensibilitat cultural: no és que ella no sàpiga usar el català a la feina. És que aquesta senyora viu, menja, respira, va a la platja i compra a ca nostra menyspreant la llengua que s’hi parla. 

Compartir el artículo

stats