Honorat Domènech Ferrer. Palma
«Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde...» va escriure aquell gran poeta que fou Jaime Gil de Biedma, homosexual, comunista per antifranquista, i un dels poetes més moderns, recomanables i intel.ligents del segle vint.
La malaltia i la mort ens fan entendre, en efecte, que l’home com a individu és dèbil i vulnerable, i ens porten un missatge profund: Que la vida no és un joc ni una cosa buida i vana, certament, però també, tal vegada, ens vol dir més, molt més.
Aquests dies que els carrers i les terrasses dels bars es tornen a omplir de gent desitjosa de veure els altres i viure la vida que ens ha estat donada, després dels mesos d’estat d’alarma i confinaments, fan pensar en els versos d’aquell altre gran poeta que fou Joan Salvat Papasseit, el poeta tuberculós, que en el seu poema Tot l’enyor de demà, escrigué: «Si no em puc aixecar mai més, heus aquí el que m’espera: Vosaltres restareu, per veure que bo que és tot, i la Vida i la Mort».
Des de la malaltia i la mort, sí, es veu la bondat i la bellesa de la vida i de l’ésser. Una vida i un esser que molts designam amb el nom d´aquell misteri profund que és Déu.
