Rafael Miquel Oliver. Palma
A l’hora de l’aperitiu, assegut a un guéridon de la terrassa del Gibson davant una canya amb l’amic McColl, envoltats de la penya, aprofitam la ocasió per departir una mica quan, enmig de l’acostumada conversa intranscendent, salta una coincidència inopinada que ens deixa ben xocats: tots dos estam dedicant hores d’aquest temps calamitós a rellegir El Quixot! La inesperada i divertida angelofania va produir l’efecte de celebració habitual, el d’engegar automàticament la comanda d’una ronda de dry martinis à càrrec d’en Pedro, mestre de barmans. No fou precís arribar al tercer estadi de la tríada del còctel (el primer, una mossegada, el segon, una besada, el tercer, merament rutina) perquè brollás tot un seguit de sensacions compartides entre les quals en vull destacar una que també fou una interessant sorpresa. Vàrem convenir que la lectura d’un llibre tan assaonat pels segles, d’un autor que formà part de la tríada dels precursors de la modernitat ( Miguel, William i Michel) ens produïa un efecte balsàmic i a l’hora de puixança enmig de la cacofonia i la futilesa dels temps que ara corren. Només dissentirem en quin era el nostre personatge preferit. Ell, fort i no et moguis, es quedà amb Sancho Panza deixant-me a mi amb el de la trista figura, de qui vaig recordar allò que digué que el temps era el descobridor de totes les coses, les passades, les presents i les esdevenidores, en un avanç de la teoria de la relativitat... i per aquí em vaig perdre perquè la maleïda rutina començà a convertir la meva closca en una barreja indestriable de refranys de l’escuder i de discursos del cavaller. I ja se sap, quan caput dolet, val més fer una pausa. Salut. Force altro canterà con millor plectro.
