Rafael Miquel Oliver. Palma.
Si em demanassin quin ha sigut l’invent més increïble produït pel gènere humà, no ho dubtaria ni un segon: diria que l’Estat, així com sona. No en el sentit d’una forma d’estat com monarquia o república, o dictadura o democràcia, sinó com un concepte més filosòfic, allò que alguns batien com estat racional. L’estat és un mecanisme gegant que funciona com a titular abstracte del poder mentre que els governants no en són més que els llogaters a termini. Els polítics passen, l’estat perdura. Ara no record qui ho va dir, va dir que l’essència de l’estat consisteix en existir aguantant les sacsejades que li etziben els usuaris temporals del poder. Ara, ja em perdonaran aquest exemple una mica gore que il·lustra la solidesa de l’estat: la guillotina que tallà el coll de Robespierre fou la mateixa que poc temps abans havia segat el de Lluís XVI.
L’estat va a la seva bolla, rutlla com un rellotge, és a dir, no sempre dona l’hora correcta, funciona com una organització humana, o sigui, imperfecta, pensada per resoldre problemes oferint solucions a la població a càrrec d’un nombre incomptable de servidors públics. Les tasques que compleix un estat són moltes i variades que van des de la construcció d’un tren com el transsiberià fins al llançament d’una bomba atòmica. Tanmateix, l’estat senyala un camp de joc força poderós que, si bé permet als governs fer alguna animalada, també anima a fer coses útils marcant uns límits que no es poden traspassar. Tot això vaig elucubrar després de rebre la cridada del meu centre de salut convocant-me a posar-me la vacuna. Vaig pensar que, fos quin fos el govern que estigués al comandament, segur que el meu telèfon hagués sonat, dies abans o dies després, perquè la vacuna la tenia garantida.
