La llei del litoral: blindar la balearització

Ara que s'acaba un estiu marcat pels efectes del canvi climàtic, amb setmanes de calor asfixiant i una mar cada cop més calenta, el Govern de Marga Prohens aprofita la son d'agost per enllestir una de les darreres malifetes territorials de la legislatura: la nova Llei del litoral.

És una bona síntesi d'aquesta legislatura: dir que es protegeix quelcom, mentre es fa exactament el contrari. Les lleis arriben carregades de paraules com protecció o sostenibilitat. Però l'articulat flexibilitza, excepciona i consolida. Amb aquesta norma passa el mateix: en lloc de posar límit a la saturació costanera i recuperar el terreny perdut, accepta una costa cada vegada més artificial i explotada i aposta per la seva perpetuïtat.

La Llei de costes (1988) es fonamentava en una idea elemental: la costa és un bé públic que s'ha de preservar i recuperar. Havent passat quaranta anys, i amb l'emergència climàtica cada cop més inqüestionable, seria raonable que el govern autonòmic redactés una llei més atrevida. En comptes d'això, i d'apostar per recuperar dunes, zones humides i accessos públics a la mar, Prohens prioritza la regularització de concessions, activitats i negocis, deixant les paraules de protecció en simple eufonia.

No és només un debat polític entre qui vol un desenvolupament econòmic a tota costa i qui opta per un model d’equilibri i protecció territorial: la normativa europea obliga a avançar en la recuperació dels ecosistemes costaners i marins, amb objectius per a 2030, 2040 i 2050. El Reglament europeu de restauració de la natura (2024) ja no admet limitar-se a conservar: exigeix restaurar allò degradat. Aquí, el Govern del PP continua perpetuant la balearització, terme del qual hauríem d'estar avergonyits.

I no s’avergonyeixen sinó que encara van més enllà del que ho feren els referents d’aquesta nefasta qualificació. Ni tan sols Gabriel Cañellas i Jaume Matas, amb tot el mal que han fet a la política balear, varen ser capaços. La LEN del primer va aturar expectatives urbanístiques en nombrosos espais litorals i les DOT del segon varen assumir que no es podia continuar urbanitzant indefinidament la primera línia. Per tant, almenys entengueren que el nostre territori es fràgil i que protegir-lo significa posar límits. Però Prohens ha decidit que el límit no va amb ella.

L’exemple més clar del retrocés és la figura del Pla del Litoral. Segons el projecte de llei podrà ordenar fragments de costa, a iniciativa de particulars i prevaler sobre els plans territorials insulars. I mentre no s'aprovi hi haurà mecanismes provisionals que condicionaran els usos. Allò que es ven com ordenació integral és una ordenació a trossos, amb el consegüent descontrol.

A Menorca el retrocés esdevé especialment greu: el projecte modifica directament la Llei de Menorca Reserva de Biosfera, en deroga diversos preceptes i desmunta el model propi d'ordenació litoral de l'illa. Ni tan sols una Reserva de Biosfera se salva de la regressió. Igual amb els serveis de temporada: allò temporal tendeix a consolidar-se, fins i tot instal·lacions que la normativa estatal obliga a desmuntar anualment podran romandre anys sobre la platja. Davant cada límit, una escletxa; davant cada protecció, una excepció; davant cada ocupació, una manera d'allargar-la.

I tot això, mentre la ciutadania surt al carrer dient basta: basta de saturació, basta de perdre territori, basta de veure com allò públic acaba al servei dels qui en fan negoci. El Govern no rectifica: continua una política que beneficia els explotadors abans que la ciutadania, a qui pertoca el dret d’ús de l’espai públic.

Quan es reprengui l’activitat parlamentària, la llei entrarà en fase definitiva. Encara som a temps de desemmascarar-la i, lluitar per aturar-la. El debat ja no és si hem de gestionar millor la costa que tenim, sinó si volem recuperar la que hem perdut. Una política de futur intentaria superar la balearització; la de Prohens sembla decidida a blindar-la.