L’institut núm. 51

Vaig fer el meu primer any de professor a l’IES Llorenç Garcias i Font d’Artà. Aquest Garcias era un apotecari que treballà especialment en el món de la botànica quan els farmacèutics encara estaven ben connectats amb el món vegetal per a l’elaboració de fórmules magistrals. De fet, descobrí i donà nom a una nova espècie endèmica de les Illes Balears, la Romulea assumptionis, una delicada iridàcia de corol·la blanca. Dins l’àmbit cultural desenvolupà també una bona activitat periodística i fou un dels impulsors del Museu d’Artà.

Després, vaig fer uns anys a l’IES Guillem Sagrera. Em va sorprendre que alguns companys i, encara més, molts alumnes, el coneguessin com el núm. 6. Passava que, en aquell temps, en crear un institut de Secundària (llavors encara de BUP i COU) se’n deixava a parer dels primers claustres el nom i, per això, d’entrada, se li assignava un nombre. Amb bon criteri, el mestre d’obres i escultor felanitxer fou acollit pel professorat com a titular del centre i poca gent se’n recorda, ja, d’aquell numeral.

Fou a Son Gotleu on vaig passar tretze anys de la meva vida professional. L’IES Josep Sureda i Blanes, vull dir, el seu actiu humà, mirava de posar el bo i millor per formar els alumnes d’una barriada deprimida i secularment oblidada per les administracions. Era, per a mi, com tancar un primer cicle en tant que Sureda fou -com Garcias- un apotecari artanenc que es dedicà, emperò, més cap a la investigació i la indústria química, on feu aportacions rellevants. Al rebedor de l’Institut, un plafó esbossa alguns detalls de la seva vida.

Els centres educatius estan per això, per educar, i més en un temps en què sembla que són l’única entitat delegada per a tal tasca davant la terrible realitat d’un abandonament familiar creixent. La punta de llança d’aquests vaixells imprescindibles, la carta de presentació, és el seu nom. Triar el nom d’una escola o d’un institut no és fàcil, perquè s’hi han de posar d’acord moltes persones en un exercici democràtic que ja pot servir de referent educatiu. En el procés, hi apareixeran criteris locals, culturals, científics, de gènere, polítics, humanitaris... àdhuc personals. Però és una gran ocasió per donar a conèixer un referent humà més o menys proper.

Els noms dels centres escolars no tenen per què fossilitzar-se, es poden canviar. En tenc al cap una embosta que pens que podrien millorar notablement. Noms que es repeteixen fins a tres vegades, noms de localitats que no aporten res... noms que, després d’un debat obert i ric, sense presses, podrien substituir-se per altres noms de persones que afegirien un granet d’arena més a la muntanya, que dic muntanya, a la serra de la nostra cultura. Potser no cal esperar la creació de l’Institut núm. 51.