Enemics de l’economia balear…nosaltres mateixos?

Aquest estiu ens ha ensenyat que els pitjors enemics que tenen les Balears, com a productor de riquesa, potser no són la manca d’estadants forans. Ni de manifestants ocasionals: una o dues manifestacions a l’any, notícia d’un parell de dies i fins l’any que ve. Tampoc els preus irreals dels nostres principals competidors, subvencionats en part pels seus respectius governs, així tothom pot baixar tarifes. Ni, fins i tot, les cícliques crisis dins l’àrea de Turisme al Consell de Mallorca.

No: els més grans i pitjors rivals de la principal de les indústries locals són: el cost de l’habitatge, la manca de successió al mercat laboral i, (enguany n’ha estat un exemple palmari), l’augment de les temperatures. El primer punt té una relació directa amb el segon: mentre les rendes per pis eren sensates, milers de treballadors i treballadores de la Península eren contractats. Pagaven un pis entre quatre, guanyaven un sous i, amb l’atur, els en quedava el suficient com per viure correctament la resta de l’any. Era una mà d’obra fidel i - normalment - professional. No xerram tan sols de turisme: bars, fàbriques de mobles, temporers agrícoles…Però amb el boom immobiliari experimentat a les Illes els darrers quinze anys, la mentalitat dels llogaters ha variat. Ja no interessen els lloguers de temporada. Es vol cash tot l’any. I, si pot ser, en règim de lloguer vacacional: el que pagaven una quadrilla de treballadors en un mes, es pot facturar en dues setmanes. Depenent de l’emplaçament de la casa, en menys. Tan sols interessa el business que poden donar cases i pisos normalment heretades i amb poca inversió de manteniment.

La manca de successió laboral pot venir condicionada per les noves condicions en quant als preus de l’habitatge. És a dir, per molt que s’hagin millorat els convenis col·lectius en les darreres negociacions, potser no n’hi ha prou per seduir a la joventut per incorporar-se a l’engranatge d’un hotel, restaurant, forn o empresa vitivinícola. I és que l’absència de nou talent afecta a tots els sectors productius. N’hi ha qui defensen que el gran problema d’aquesta “gran dimissió” es deu, precisament, pels salaris. En part, és així: si el lloguer d’una habitació - no d’un pis sencer - consumeix més de la meitat del sou mig de treballador novell , tenim una situació més que explosiva. Per il·lustrar l’anteriorment dit: a Eivissa, una cambra a bon preu es cotitza a prop de mil euros mensuals. Cadascú que tregui les seves conclusions. És normal que els qui acaben ESO o batxillerat vulguin ser funcionaris o emprenedors digitals - creadors de continguts és una aspiració molt comuna - abans que empleats privats. I, atenció a la dada, els joves d’avui en dia ja no fan cap lleig a treballar fora de Mallorca: expatriats, si. Però amb un nivell de vida acceptable. I, començant a ser molt important, respirant aire no carregat com la xafogosa calitja mallorquina.

I és que aquest és el punt que tothom ha volgut negar sistemàticament fins no fa tant. Correcte, però mai els termòmetres marins (situats a dotze milles de la costa, no es troben devora les roques ) havien registrat més de trenta graus centígrads durant setmanes i setmanes. Les espècies tropicals de comencen a no ser estranyes a les nostres aigües. I, desgraciadament, d’altres ben nostrades poden estar en perill de desaparició per l’augment de la temperatura mitjana. I què té a veure el clima amb el futur? Doncs és un factor desequilibrant per a una satisfactòria experiència del consumidor. El vitager intel·ligent es preguntarà per què ha de pagar tant si pot passar la mateixa calorada a Tunis, pagant la meitat. I - potser - tornarà a les Illes, però per primavera. O, atenció, octubre. Que s’està convertint en el segon juny.

Tot i això, les Illes continuen essent la regió amb més inversió hotelera d’Espanya. Amb uns preus per habitació més alts: ja s’han superat el milió d’euros per unitat de negoci. Encara no hem arribat als vint milions per cambra de la Costa Blava francesa. La pregunta és fins quan pot inflar-se el globus. Més, si en vint anys no es disposa de suficient personal…ni lloc on allotjar-lo.

La pregunta incòmode no és si hem creat nosaltres mateixos tota aquesta problemàtica. La qüestió que pot coure de veritat és si la volem resoldre de veritat.

Suscríbete para seguir leyendo