Així actua l’Estat

Veure una vegada més les imatges de les dues joves activistes de Santa Maria emmanillades i conduïdes per la Guàrdia Civil (del senyor Marlaska) esgarrifa fins a l’extrem. Ben igual que esgarrifa llegir son relat dels fets en què posen en relleu els enganys i les coaccions patides, a més de l’advertiment, per part dels executors immediats de la detenció, que la seva acció havia tocat els interessos de gent molt poderosa (i fins aquí podíem arribar). En atenció als desmemoriats, convé recordar que les joves —‍avui sabem que es diuen Maria i Aina‍— foren detingudes fa unes quantes setmanes acusades d’haver comès l’execrable crim de pintar les façanes d’unes immobiliàries amb lemes al·lusius a la saturació turística, l’especulació i la necessitat de canviar el fals paradigma productiu que ens subjuga.

[Cada dia un bon grapat de vegades es pinten arreu façanes d’edificis públics i privats, vagons de trens, passos elevats i tot allò imaginable. Mai no se sent que la Guàrdia Civil posi el mínim esment a investigar aquests danys patrimonials i, molt menys encara, que ho faci amb una dedicació i determinació semblants a la històrica, per transcendent per al futur de la humanitat, prospecció dels fets de Santa Maria. Ni de lluny. La diferència, ben enunciada per la mateixa Benemèrita, és que na Maria i n’Aina havien gosat afectar —‍amb unes pintades!‍— interessos catedralicis. I fins aquí podíem arribar].

Per descomptat, les joves santamarieres foren presentades per l’atestat com unes perilloses delinqüents que havien d’alterar la tranquil·litat dels ciutadans. La crida als mitjans de difusió era obligada per tal que captessin per a la posteritat el moment de l’entrada als jutjats emmanillades (aquest era el detall central). Sabem, els anys ho ensenyen, que els relats policials magnifiquen o minimitzen allò que convé a la tesi que es vol presentar com a bona i fiable. Com també sabem que la veritat d’allò que realment va succeir importa poc o gens quan es vol criminalitzar algú perquè escau fer-ho si tot plegat consona amb la defensa d’uns interessos polítics i econòmics d’alta volada. Al cap i a la fi, na Maria i n’Aina, les autèntiques víctimes de tot l’entramat, foren caracteritzades com a delinqüents de forma obertament injusta i ningú no sembla que hagi de respondre per aquesta indigna teatralització. I si de la farsa es derivaven patiments morals mals de guarir i danys al crèdit personal, no passava res perquè el bé superior manava (i mana). S’havia de satisfer l’encàrrec.

Dins el mateix àmbit de la repressió desfermada sense matisos ni reserves en contra de tot allò que interpel·la el model econòmic i turístic vigent, s’emmarca l’actuació de la Policia Nacional (també del senyor Marlaska) el proppassat 26 de juliol. Aquell dia, en efecte, hi hagué una manifestació, que resultà un èxit sense precedents, sota el lema «Mallorca al límit». Una vegada més, els damnificats per la premeditada i brutal violència policial han estat presentats com els provocadors dels aldarulls. De manera que la Policia creu que allò de dominar el relat oficial li servirà d’emparament (tanmateix, de tant en tant les històries manipulades i impostades fan figa). Presentades així les coses, ells, els policies uniformats, són els bons, i els altres, uns incívics alteradors de l’ordre públic; ells són els agredits i els altres els agressors. I el cap obert del periodista gràfic que requerí assistència mèdica i els cops marcats amb sanya en els cossos dels manifestants, tot fou causat, per descomptat, per preservar l’ordre públic. S’ha de considerar que el periodista duia a les mans una càmera de fotografiar, perillosíssim instrument en tant que infal·lible detector de mentides (si és a temps de fotografiar-les).

Emperò, tothom sap que l’exitosa manifestació va discórrer amb tota normalitat, de forma pacífica, sense el més mínim incident, fins que els receptors de l’encàrrec varen acomplir l’ordre que allò no havia d’acabar bé. Fet i fet, la manifestació constituïa una mostra eloqüent de fins a quin punt la societat mallorquina està farta, ben farta, del model econòmic que la sotmet, i reclama als quatre vents un canvi radical. El missatge s’adreça als grans beneficiats de l’actual sistema depredador i suïcida, així com als seus aduladors i servents, amb la senyora Prohens, amb el seu silenci còmplice, al capdavant dels servents (i dels aduladors). De ben segur que troba, la senyora Prohens, que les detencions i els cops estaven més que justificats, i així n’aprendran, que del turisme —‍i de l’especulació, caldria afegir‍— en vivim tots i etcètera.

El bé superior és, realment, un conglomerat d’interessos econòmics públics i privats que, en oberta simbiosi, malden perquè tot segueixi igual i perquè el creixement ho sigui sense límits, fins a l’extenuació. En primera i destacada línia dels interessos públics hi trobem l’Estat espanyol, amb la seva insadollable ànsia per recaptar els actius fiscals que provenen de l’explotació turística, de l’entrada massiva de divises, d’un aeroport a màxim rendiment... Fins que els mallorquins no arribem a entendre que Espanya ens ha enviat la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per criminalitzar la protesta en contra de la massificació turística i la sobreexplotació de la nostra terra i crear-ne així una semblança de fracàs perquè no vol de cap de les maneres que el model sigui ni tan sols objecte de crítica, no captarem l’essència del problema.

Al cap i a la fi, allò que lleva la son a àmplies capes de la població mallorquina, que és recuperar els llocs, els paisatges, els referents culturals i lingüístics, la manera de viure i entendre el món proper i llunyà i, en definitiva, el benestar, no són factors que els beneficiaris del sistema conjuguin.