Sobre la zona E1

Mentre que els Estats Units han anunciat formalment —i no sense certa traïció— l’inici de la segona fase de la reconstrucció de Gaza, Netanyahu es nega a acceptar aquest escenari si Hamàs no lliura les armes de manera definitiva. Fins llavors, continuarà l’estratègia militar de bombardejar la població indefensa i de cercar un terrorista en cada palestí de la Franja. Sembla que el primer ministre es troba entre dues aigües: d’una banda, ha d’acontentar Trump en aquesta reconstrucció idíl·lica d’un «Carib a la Mediterrània» —aixecat sobre els fonaments d’una barbàrie humanitària que s’ha emportat tantes vides innocents—; de l’altra, ha de mostrar-se dur per no perdre suports en les pròximes eleccions legislatives del 27 d’octubre. Precisament, un dels seus oponents, Gadi Eizenkot, que alguns descriuen com a moderat, el supera en els sondejos amb uns mètodes encara més radicals que els de Netanyahu, cosa que sembla impossible. Mentrestant, el modus operandi respecte al poble palestí continua sent el mateix des de la creació d’Israel pels volts de l’any 1948: una Palestina sense palestins. Pel que fa a això, conegudes són les paraules de Golda Meir: «Els palestins no existeixen. No existeix el poble palestí». De totes maneres, el fet d’ignorar els palestins, no vol dir que no existeixen, encara que en l’ideari del ‘Gran Israel’ no es contempli la coexistència ni la interacció mútua. A hores d’ara, això no resulta sorprenent, perquè des de la fundació de l’Estat d’Israel fins a l’actualitat, mai no s’ha desmarcat d’aital propòsit. Lògicament, els mètodes canvien i fins i tot evolucionen, però l’essència de la política territorial d’Israel roman inalterada. Un clar exemple d’això és el projecte urbanístic i colonial a la denominada zona E1, que abraça part de la Jerusalem Est i Cisjordània. La projecció d’aquest pla, ideat fa més de quaranta anys, preveu la construcció d’assentaments que dividirien Cisjordània en dues parts, fet que compromet greument la continuïtat d’un futur Estat palestí. Concretament, en aquest mes d’agost el govern de Netanyahu ha donat el vistiplau a la construcció de més de tres mil habitatges a l’est de Jerusalem, al voltant del turó on es troba l’assentament il·legal de Ma’ale Adunim d’uns quaranta mil habitants, entre la regió de Judea i Samaria. Si això es porta a terme, fragmentarà de manera directa la continuïtat de Cisjordània. Per descomptat, la comunitat internacional ha condemnat la licitació dels nous habitatges, però l’executiu israelià considera aquestes crítiques com a paraules buides sense conseqüències reals. A Israel, la política internacional no li fa pessigolles, tan sols la pressió política dels Estats Units tenen la capacitat de frenar les seves aspiracions d’expansió. El temps passa, però les misèries continuen. Netanyahu insisteix que el lloc els pertany. Mentrestant, els colons, amb la protecció de l’exèrcit —que mai és part de la solució, sinó part del problema—, fan la vida impossible als palestins. Cada dia hi ha escaramusses, violència i actes de repressió, que posen en perill no només les propietats palestines, sinó també els cultius i les seves mateixes vides. Es tracta d’una situació asimètrica marcada per una política d’exclusió inclusiva. La segregació ètnica és més que evident. Les expropiacions estan a l’ordre dia, les demolicions també, separació de carreteres per a israelians i per a palestins mitjançant murs que fan que els viatges siguin eterns, crema d’oliveres i collites, àdhuc de bestiar, saquejos de negocis, però el pitjor de tot, són els morts que queden pel camí. La proliferació d’actes vandàlics, assetjaments continuats, a voltes, molt violents de part de colons extremistes, amb l’aquiescència de l’exèrcit, que és tota una declaració d’intencions quan diuen: ‘Palestins, fora d’aquí!’. Impunitat, injustícia, violència, consumeix la vida dels palestins de Cisjordània. La situació és insostenible. Els desplaçats forçosos són cada vegada més, situació que es converteix en una nova Nakba. Tot això són recordatoris diaris per a ells on la llibertat i la dignitat palestina resta tothora restringida en un país que presumeix de ser l’única democràcia de l’Orient Mitjà. L’esforç israelià en consolidar el seu control territorial assoleix a poc a poc el seu objectiu, que es desplega en tots els camps de la vida, naturalment amb la instal·lació massiva d’assentaments i vigilància militar exhaustiva, però també a través dels processos d’ocultació de la presència palestina, tant física com simbòlica. Si no es pot eliminar del tot la presència palestina, almenys es pot, ignorar-la o, al capdavall, minimitzar-la. Ignorar la presència de l’altre, significa que no existeix i això serveix tant per a la vida política com per a la vida de cada dia.