Inca, Ciutat de Sabates i de Pell

Parlar d’Inca és parlar de sabates. És parlar de pell, de tallers, de fàbriques, de mans treballadores i de moltes famílies que, durant generacions, varen construir el seu futur al voltant d’un ofici que va arribar a convertir la nostra ciutat en un referent més enllà de Mallorca.

La indústria de la sabata no ha estat simplement una activitat econòmica per a Inca. Ha estat una manera de viure i, sobretot, una part fonamental de la nostra identitat. Durant molts d’anys, el soroll de les màquines, l’olor de la pell i el moviment dels treballadors formaven part del paisatge quotidià de la ciutat. Eren temps en què tenir feina dins una fàbrica de sabates significava tenir una oportunitat, formar una família i mirar cap al futur amb una certa seguretat.

Darrere cada sabata hi havia moltes hores de feina. Hi havia persones que tallaven la pell, que cosien, que muntaven, que acabaven el producte i que controlaven fins al darrer detall. Hi havia oficis que passaven de pares a fills i coneixements que no s’aprenien als llibres, sinó al costat d’un mestre, dins un taller.

Per això, quan parlam de la crisi de la indústria del calçat, no hauríem de parlar només de fàbriques que tanquen o de llocs de feina que desapareixen. També parlam de la desaparició d’una part de la memòria col·lectiva d’Inca.

És evident que els temps han canviat. La globalització, la competència internacional i els nous models de producció han fet molt difícil mantenir aquella indústria tal com la vàrem conèixer. No podem viure ancorats en el passat ni pensar que tot tornarà a ser com abans. Però una cosa és acceptar els canvis i una altra de ben diferent és resignar-nos a perdre allò que ens ha definit.

Inca encara té una cosa que moltes altres ciutats no tenen: una història industrial pròpia, un saber fer i una tradició vinculada al món de la sabata i de la pell. Aquesta herència hauria de ser una oportunitat per al futur.

Potser el repte no és recuperar aquella indústria exactament com era, sinó aconseguir que el coneixement acumulat durant dècades serveixi per crear noves oportunitats. Apostar per la qualitat, pel disseny, per la innovació, per la formació professional i per una producció que valori el producte fet aquí. Fer que la marca d’Inca torni a estar associada a alguna cosa més que al record d’un passat industrial.

I això no és només responsabilitat dels empresaris. També ho és de les administracions i de tota la societat. Hem de preservar els espais, els testimonis i la memòria d’aquelles persones que varen fer possible aquella indústria. Hem d’explicar aquesta història a les noves generacions perquè un poble que oblida d’on ve també corre el risc de no saber cap on va.

Quan passejam avui per Inca, potser ja no sentim aquell renou constant de les fàbriques. Moltes han desaparegut, altres han canviat d’ús i alguns dels antics tallers només sobreviuen en els records dels qui hi varen treballar. Però encara hi ha persones que duen dins elles aquella cultura del treball, aquella precisió i aquell orgull de fer les coses ben fetes.

La sabata i la pell són molt més que un producte. Són part de la història d’Inca. Són el record dels nostres pares i padrins, de les seves jornades de feina, dels seus esforços i també dels seus somnis.

Per això, defensar aquesta herència no significa viure de la nostàlgia. Significa entendre que el passat també pot ser una eina per construir el futur.

Inca ha estat ciutat de sabates. I ho hauria de poder continuar essent, encara que sigui d’una manera diferent. No renunciem al que som. Convertim la nostra història industrial en orgull, en coneixement i en oportunitats.

Perquè una ciutat que sap valorar les seves arrels té molt més a oferir quan arriba l’hora de caminar cap al futur.