Quan els drets fan nosa

Hi ha una cosa de tot aquest debat sobre els menors migrants que em costa molt d’entendre. Ens hem passat dècades construint un sistema de protecció de la infància, aprovant lleis, signant convencions internacionals i repetint que, quan parlam d’un menor, el seu interès superior ha de passar per davant de qualsevol altra consideració. Ho hem repetit tant que ningú ho discuteix. Fins que arriba el moment de complir-ho.

Perquè resulta que ara hi ha menors migrants que han de ser acollits i distribuïts entre les comunitats autònomes i aquell principi tan indiscutible ha començat a tenir problemes. Ja no parlam tant del seu interès superior, sinó de si en caben més, de si ens en toquen massa i de si no seria millor retornar-los.

La consellera Sandra Fernández ho explicava fa uns dies amb un argument que, dit així, és difícil de rebatre: els infants, amb qui estan millor, és amb les seves famílies. Clar. Jo també voldria que tots els infants poguessin créixer amb una família que els protegís i els pogués oferir una vida digna. El problema és donar per fet que aquesta família està en condicions de fer-ho. Perquè si ja hem decidit que la solució és tornar-los, l’interès superior del menor deixa de ser el punt de partida i es converteix en una nosa administrativa.

I sobretot hi ha una expressió que em crida l’atenció: tornar-los a ca seva.

Quina casa?

Aquests al·lots no abandonen la seva família perquè no la vulguin. Parteixen precisament perquè allà no hi veuen futur, i molts ho fan amb l’esperança de trobar feina, ajudar els pares i enviar doblers perquè els germans més petits puguin viure una mica millor. Tornar-los «amb la seva família» sona molt bé si obviam deliberadament per què varen haver de deixar-la. La pregunta és a quina vida els volem retornar.

No sé què els espera si tornen. Però el que sí sé, i el que també sap el Govern de la senyora Prohens, és que hi ha una llei que protegeix qualsevol menor que es trobi en territori espanyol, sigui d’on sigui, i que obliga les administracions a garantir-ne la protecció i a posar el seu interès superior per davant de qualsevol altre. I també saben que la Llei d’estrangeria obliga les comunitats autònomes a acollir els menors que els siguin assignats.

No és una qüestió de solidaritat ni de generositat. És la llei. I les lleis també s’han de complir quan no ens agraden.

En el fons, aquesta història m’ha fet pensar en la relació tan estranya que tenim amb els drets. Ens agrada molt haver-los reconegut. Ens agrada dir que la infància ha de ser protegida, que totes les persones són iguals davant la llei, que els drets humans són universals. Forma part de la idea que tenim d’aquesta Europa moderna, democràtica i civilitzada que pensa que ha après alguna cosa de la seva història.

Però tot aquest entramat de drets, convencions i lleis té una particularitat bastant emprenyadora: arriba un moment en què les lleis s’han de complir i els drets que hem reconegut s’han de garantir.

I aquí comencen els problemes. Protegir els drets dels infants que ja estan protegits és fàcil. Però si l’infant ha vengut del Marroc, ha arribat tot sol, necessita una plaça, professionals que l’atenguin i una administració que se’n responsabilitzi, apareixen els peròs, les excepcions, els «no podem assumir-ne més» i, finalment, aquella solució aparentment tan humana: amb la seva família estarà millor. És un argument trampós i cínic: vesteixen de preocupació pels infants el que no és més que la voluntat de no haver-se’n de fer càrrec perquè, electoralment, han decidit que acollir-los els surt massa car.

Perquè què significa que un dret sigui un dret? Idò que no depèn de si aquell dia ens va bé reconèixer-lo. Si cada vegada que una llei interfereix amb els nostres interessos polítics i cercam la manera de deixar-la a un costat, podrem continuar parlant de drets, celebrant dies internacionals i aprovant declaracions institucionals. Però, tal vegada haurem d’assumir que no som una societat gaire civilitzada.