No és turismofòbia, és sentit comú

Aquest estiu ha quedat palès: l’actual model turístic que patim a les Illes Balears ens està asfixiant i ja no podem pus. Volem tornar a sentir que ca nostra és ca nostra, que podem gaudir de passejar pels carrers, de seure a les places, de fer una excursió o un capfico i, sobretot, de què a ca nostra hi tenim futur.

Vol dir això que estem en contra del turisme o que les 70.000 persones que sortírem al carrer dia 26 de juliol no viatgem? Evidentment, no. La democratització del turisme és una conquesta social històrica, perquè poder viatjar significa poder descansar, conèixer altres cultures o viure experiències enriquidores, en definitiva, créixer com a persones i ser una mica més lliures. El turisme de qualitat no té res a veure amb el poder adquisitiu de qui viatja, sinó amb el respectuós que és amb l’entorn, els costums, els recursos i la gent del territori receptor. És el turista que viatja per conèixer i gaudir de noves cultures, de la gastronomia, del paisatge i que sempre aporta més de la despesa que ocasiona (tècnicament aquesta és la definició de «turisme de qualitat»).

El problema, per tant, no és el turisme per ell mateix, sinó el model massificat que es promou a la nostra terra, que no es prenguin mesures que en limitin les conseqüències negatives i la falta de foment d’altres activitats econòmiques.

Perquè a les Balears l’èxit s’ha mesurat en quantitat: 4 milions de turistes l’any 80! 6 l’any 90! 9 milions al canvi de mil·lenni! Érem uns fenòmens! La gallineta dels ous d’or de Madrid. Però ha passat un quart de segle i ha anat creixent exponencialment el nombre de visitants (23 milions l’any passat, més que tot Brasil), mentre que la renda per càpita va descendint des de 2001. Si l’any 1980 érem la Comunitat Autònoma més rica de l’Estat, ara som la setena. Amb més turistes ni vivim millor ni som més rics.

I no vivim millor perquè el turista que ens visita no ve a conèixer-nos ni a respectar-nos. Però, ep, no és culpa seva. Som nosaltres que venem la nostra illa i la nostra ciutat com un producte de consum adaptable als capricis dels visitants. Canviam i ens deixam canviar amb la cançoneta de què així vindran més turistes. Les botigues de tota la vida es transformen en gelateries o cafeteries d’especialitat. Llevam espais a la ciutadania per terrasses amb paelles prefabricades. Posam estores vermelles a les grans multinacionals i relegam la cultura i tradició local a «simpàtic folklore». Amb aquestes condicions, com podem pretendre que qui vengui sigui un turista «de qualitat»? Qui ens visita ho fa amb l’arrogància de qui creu que aquí podrà fer el que vulgui, que estam venuts als seus desitjos i que no hi ha límits.

Hem de canviar de model econòmic, sí, per descomptat. S’han de promocionar sectors potser no tan rendibles a curt termini però clarament més beneficiosos per a la societat. Sectors que no sobrevisquin d’explotar mà d’obra poc qualificada i d’asfixiar els recursos naturals i que suposin un futur a ca nostra per a les generacions futures. Però també s’ha de canviar el model turístic. S’ha de dir basta i que ja està bé d’allò de què pagant Sant Pere canta i la nostra dignitat no es ven. Que estimam Palma i Mallorca i ens dol veure com es converteix en un «no-lloc» gris i trist sense ànima ni personalitat. Que no volem ser extres a un decorat que fa uns anys anomenàvem ca nostra. I qui vengui amb respecte cap a nosaltres i la nostra terra serà benvingut. Seran manco i seran (serem) millors.