És hora d’una altra revolució?

Fa milers d’anys, un dels nostres avantpassats es va fracturar el fèmur. No podia córrer ni fugir dels depredadors i milers d’anys després, un arqueòleg va trobar aquell os cicatritzat.

Aquest fèmur curat és el primer indici de civilització? La primera gran revolució humana?

A Geòrgia, fa prop d’1,8 milions d’anys, un individu perdé les dents i sobrevisqué anys. Molt abans de l’Homo sapiens, la cooperació ja marcava la nostra història evolutiva.

Darwin, a L’origen de l’home, constata que les comunitats que cooperen prosperen més. Michael Tomasello estudia com compartim intencions i objectius comuns: passar del «jo» al «nosaltres». Sarah Hrdy investiga la criança cooperativa; De Waal, l’empatia i la cooperació entre primats. Aquestes perspectives ens mostren com la intel·ligència no solament ens fa humans perquè siguem capaços de resoldre problemes, sinó perquè compartim coneixement, anticipem necessitats i col·laborem. Però avui triomfa la idea que l’èxit és només talent, disciplina i voluntat; si algú queda enrere, la culpa és seva. S’oblida que darrere qualsevol trajectòria hi ha una escola que va ensenyar a llegir, algú que ens va cuidar i una família que ens va sostenir. Un sistema sanitari que impedeix que una malaltia ens canviï la vida, una carretera, un tren, un servei públic per arribar a la feina. El que anomenem «mèrit» és, en realitat, una construcció col·lectiva. Michael Sandel adverteix dels perills de la meritocràcia: la supèrbia dels qui triomfen i creuen que l’èxit és individual, i la humiliació dels qui fracassen. Daniel Markovits, a La trampa de la meritocràcia, explica com aquest sistema reprodueix privilegis.

Hem convertit la independència en virtut i la dependència en fracàs i mirem amb incomoditat qui necessita ajuda. La vulnerabilitat és una condició humana. Naixem, envellim, criem els fills i emmalaltim necessitant els altres; som dependents abans de ser independents.

Boris Cyrulnik explica que davant una crisi, podem triar entre continuar igual, buscar la seguretat d’un líder que promet respostes immediates o evolucionar cap a una nova organització social. La resiliència no és tornar al punt d’inici, sinó evolucionar després del cop. Aquesta és la vertadera revolució pendent, qüestionar que els majors visquin sols, que el lloc on has nascut marqui el teu destí, o que demanar ajuda no es vegi com una debilitat. La història evolutiva ens ho diu i el fèmur curat n’és la prova.

Cyrulnik afirma que els vincles donen seguretat: una persona arrelada afronta la incertesa; una comunitat cohesionada supera les crisis i evoluciona. En canvi, la solitud i la inseguretat alimenten la temptació de buscar l’ordre en figures autoritàries. Les dades ho confirmen. Segons el CIS (novembre 2025), un 17,4% de la ciutadania creu que un règim autoritari pot ser millor que la democràcia. Un 30% dels joves de 25 a 34 anys valora positivament la dictadura, fruit del desconeixement històric i del desencís del present.

Quan hi ha xarxa i confiança, hi ha espai per al debat, les idees i la pluralitat. La democràcia necessita cooperar, tolerar la diferència i assumir la interdependència. Avui, la democràcia demana cures. Potser aquesta és la gran revolució pendent.