A les proves em remeto

Sembla que aquest estiu ha estat força agitat pel que fa a declaracions pujades de to des de diversos organismes de l’àmbit espanyol. Ja ho diu la dita popular, que és a l’estiu que comencen totes les guerres, des del moment que la calor i la humitat exacerba els ànims dels més temperats. L’ambient està carregat i la pressió atmosfèrica ens pot. En la línia de les declaracions, voldria recuperar unes afirmacions del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, pronunciades en el passat mes, concretament el 9 de juliol, en un acte de la Fundació Pablo VI a Madrid, que varen aixecar molta polseguera entre els membres del govern central, i també, naturalment, entre sectors de la feligresia cristiana per desafortunades i arrogants. En aquells dies estava de vacances i aitals paraules em sorprengueren amargament: «Quan un Estat oblida l’ètica es converteix en una banda de lladres. I a les proves em remeto», va dir. De fet, aquesta fou una de les afirmacions més sonades, no l’única, a la qual va respondre el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, en carta adreçada al prelat.

Tanmateix, tot el discurs transmet una visió d’una Església que fa tuf de ranci, que sembla que encara visqui en temps del concili de Trento. Res a veure amb les expectatives d’obertura que tingué el Vaticà II o del mateix papa Francesc. Com s’atreveix a dir això, quan en l’Església espanyola hi ha hagut tants casos de pederàstia? També l’Església ha oblidat l’ètica, i així ens va, des de la trona es diu una cosa i després es fa una altra. Els grecs entenien l’ètica com el comportament moral de les persones, principalment pel que fa als nostres hàbits i costums i de la capacitat per canviar-los amb la finalitat de millorar. Tot això té a veure amb la nostra vida diària i amb els reptes que planteja i la relació amb els altres.

Que bonic es parla de l’amor, però que difícil és portar-lo a terme. Coneixia un religiós que sempre estava parlant de l’amor, amor per aquí, amor per allà, tot era amor i bellesa, mentrestant martiritzava al seu germà de vida religiosa. Era molt apreciat i estimat pels de fora. També em remeto a les proves, com diu Bolaños, a infinitat de casos de capellans i religiosos que han destrossat la vida de tants infants indefensos, un estigma que, malauradament, portaran tota la seva vida. L’evangeli és clar amb això, si és que hem d’interpretar-ho així: «Valdria més que li lliguessin al coll una roda de molí i el llancessin al mar, abans que fes caure un d’aquests petits» (Lc 17, 2; Mt 9,42). I que dieu del paper de les monges pel que fa als infants robats en temps del franquisme i postfranquisme i donats en adopció a altres famílies. Què dur deu ser que et diguin que el teu fill o filla ha mort i que demanis veure’l i no et deixin, quan realment està viu, però amb una altra família. És un mal tràngol de passar, no. Sobretot si després t’assabentes que està viu. A les proves em remeto. I, què dir de les immatriculacions de béns immobles a favor de l’Església? Des de que va sortir aquesta llei en temps d’Aznar, l’Església ha volgut arrambar amb edificis, finques, terrenys, adjudicant-se indegudament propietats que no eren pas seves. No li ha faltat temps per apropiar-se tot allò que estava en un buit legal. I parlem d’ètica i de banda de lladres. A les proves em remeto.

D’altra banda, trobo bé que es critiqui al Govern, que es demani que aprovin uns pressupostos, que es qüestioni l’Agenda 2030 i els objectius del desenvolupament sostenible, que es parli dels immigrants i llurs problemes, perquè la política ens pertany a tots. També ho fan altres i no passa res. Però no estic del tot d’acord amb aquest ‘projecte de desconstrucció antropològica’, que és propi, segons diu Argüello, d’un capitalisme individualista forassenyat, tot criticant les polítiques de gènere i l’orgull de ser diferent, qualificant-lo com el pecat de Satanàs. Mentre la humanitat conversa amb si mateixa en com resoldre llurs assumptes i circumstàncies, el prelat s’entreté a treure a Satanàs a passejar. Fins a cert punt em pot semblar bé com a metàfora, més enllà d’això, no hi perdria massa temps. En el fons, hauríem d’acabar amb l’adoctrinament, perquè aquesta mena de pensament no reconeix cap classe de paradoxa, ni cap objecció, protesta o refutació. Si no estàs a favor, aleshores vol dir que estàs en contra. No existeixen els matisos. Per això, quan parla de família, encara la concep com la família tradicional (pare, mare i fills), quan realment la institució ha evolucionat al llarg dels anys, que és ben palpable actualment si som una mica observadors. La diversitat familiar tant pot venir pel nombre d’adults com per les generacions que conviuen juntes. També hi ha varietat en la manera com han arribat els fills en una família: per via natural, per adopció, per reproducció assistida, per acollida, per gestació subrogada. Famílies formades a partir de parelles anteriors, heterosexuals o homosexuals i així altres. El model tradicional ha quedat enrere, perquè es contemplen innumerables variants i, com més aviat es reconegui, millor. Als fets em remeto.