La dinàmica del col·lapse de Mallorca

La paraula col·lapse no agrada a ningú, ens imaginam una catàstrofe sobtada: un gran apagament, una guerra, una epidèmia o la ruptura de l’ordre social. Però el col·lapse en el segle XXI és més gradual, desigual i intermitent. Alguns serveis continuen funcionant mentre d’altres es deterioren; determinats sectors prosperen temporalment i d’altres desapareixen. Una part de la població podrà protegir-se, mentre una altra quedarà cada vegada més exposada. És un procés que es podria desplegar de forma intermitent i més intensa durant els pròxims anys. El risc existeix.

Mallorca és especialment vulnerable perquè és una illa densament poblada, molt urbanitzada i dependent d’una sola activitat econòmica: el turisme. La seva prosperitat exigeix una circulació constant d’avions, vaixells, combustibles, aliments, habitatges, mercaderies, treballadors i capitals a preus competitius. Quan una peça d’aquest engranatge falla, tot el sistema se’n ressent.

La primera fallida ja és aquí: l’habitatge. La dependència d’un mercat immobiliari global ha disparat els preus i expulsa els treballadors que no poden trobar un lloc on viure. Això agreuja l’escassetat de mà d’obra, sobretot en els sectors amb salaris més baixos, i debilita el funcionament de tota l’economia. Per un altra costat desmotiva als joves per lluitar per un futur millor.

Tenim molts altres indicis de crisis sectorials que no sabem aturar i que, malgrat l’opinió crítica de la majoria de la població sobre la falta d’acció de les institucions, no semblen tenir una solució clara. Les llargues cues de cotxes, l’augment de la temperatura dels estius, especialment la de l’aigua del mar, l’erosió de les platges de Cala Millor, l’invasió de turistes a Sóller i al centre de Palma, l’avançament de la collita del raïm , la reducció de la producció agrícola en general, la caiguda de la despesa als petits comerços, l’augment del nombre de passatgers, i la sortida de residents cap al nord d’Espanya, són alguns senyals que indiquen que estem enfront d’un canvi profund.

El canvi climàtic hi afegeix una pressió extraordinària. Les onades de calor augmenten cada any i creix la demanda d’energia fòssil per climatitzar els habitatges i les empreses, ja que Mallorca encara no disposa de prou energia renovable. Ja començam a tenir els primers indicis que la calor extrema afectarà el turisme de sol i platja. Si aquest retrocedeix , sense que existeixi una alternativa econòmica capaç de compensar-lo, molts petits comerços, empreses i treballadors de temporada deixaran de ser viables.

Aquesta demanda energètica més elevada coincidirà amb l’encariment dels combustibles i amb l’augment mundial de rivalitats per controlar l’economia del petroli. La pujada del preu del transport afectarà els vols, els aliments importats, l’agricultura, la pesca, la construcció, els fertilitzants, els medicaments, la recollida de residus i els serveis públics. El primer segment turístic que se’n ressentirà serà el de menor poder adquisitiu.

L’aigua es troba ja en un procés cap el col·lapse. Molts de pobles de Mallorca ja pateixen restriccions. Molts dels aqüífers estan esgotats o salinitzats. La tensió hídrica estructural de Mallorca es veu agreujada per la irregularitat de les pluges, l’augment de l’evaporació, l’augment del consum humà, l’agricultura intensiva , el creixement de piscines, augment de jardins, camps de golf i milions de visitants. Diversos anys de sequera podrien empitjorar la salinització dels aqüífers, l’augment del consum durant les onades de calor i una dependència més gran de les dessaladores, que necessiten molta energia per produir i distribuir aigua.

El col·lapse més generalitzat és probable que sigui inevitable els estius, si no fem una gran activitat d’adaptació. Sorgirà de l’encadenament de fallides parcials amb un escenari semblant en aquest: Una crisi petroliera llarga encareix els vols i les mercaderies; arriben menys turistes i els aliments pugen de preu; tanquen empreses i creix l’atur; baixen els ingressos públics just quan augmenta la demanda d’ajudes socials. Paral·lelament, la sequera obliga a restringir l’aigua i a intensificar la dessalació, mentre les onades de calor tensionen la xarxa elèctrica i provoquen talls. Hospitals i serveis d’emergència han d’atendre més persones vulnerables i més incendis amb menys recursos.

Quan la població percep que els serveis públics empitjoren mentre augmenten els preus i els impostos, creix la desconfiança en les institucions. Apareixen protestes, conflictes socials i grups radicals que prometen solucions autoritàries. Així, la crisi climàtica i energètica acaba convertint-se també en una crisi democràtica. Que hauríem de fer?