El velam de Son Sant Joan

Ho escriví Federico García Lorca: “El sueño va sobre el tiempo / flotando como un velero”. Ho cantà Camarón de la Isla. La leyenda del tiempo. Una de les millors metàfores sobre Son Sant Joan me la va explicar l’arquitecte Pere Nicolau el 1996: “L’aeroport posa les veles; la societat mallorquina el vent”. Fa trenta anys s’inauguraven el nou edifici terminal i l’aparcament. El nombre de passatgers era un poc inferior als devuit milions. L’any passat tancà amb quasi trenta-quatre milions d’usuaris.

El somni dels mallorquins navega surant sobre un veler del qual, els que poden, no volen arriar cap vela. Ni un floc ni una trinqueta, per apuntar algunes de les més petites de la proa. La paràbola de l’home que dissenyà la imatge de Son Sant Joan continua essent vàlida. Només un matís. On diu mallorquins, caldria afegir “alguns”. I, sobretot, s’hi han d’afegir els interessos creats fora. De fons d’inversió que prenen decisions des de milers de quilòmetres i sense que les importi gens ni mica l’illa. Ara, almanco, ja no donen rodes de premsa dient que venen a “crear riquesa”. La generen per a les seves butxaques… i prou!

Si el tràfic internacional creix un 2,7% fins al juliol d’enguany, a ningú li importa. Si tan sols en el setè mes aterren 1.935.784 viatgers de l’estranger, és obligatori reinterpretar la cançó de Los Stop. La del turista que sortí massa de pressa de l’avió estava pensada per tot l’any i ara quasi retrata el moviment de trenta-un dies.

Si Eurocontrol denuncia que Son Sant Joan opera per damunt les seves capacitats devuit dies d’agost, Aena i el Govern de Pedro Sánchez callen. El negoci és el negoci i els beneficis que dona Palma –el més rendible de tota la xarxa aeroportuària espanyola– serveixen per incrementar els guanys de l’empresa semi–pública –quasi mil sis-cents milions el 2025– i per tapar el dèficit dels aeroports innecessaris. Quins són? Dos dels tres gallecs; dos dels tres bascos; el de Lleó per obra i gràcia de Rodríguez Zapatero; el de Castelló, per caprici de Carlos Fabra, a menys d’una hora en cotxe del de València; el de Ciudad Real, una genial idea finançada principalment per Caja Castilla-La Mancha, presidida pel socialista Juan Pedro Hernández Moltó, i molts d’altres sense cap explicació tècnica que les justifiqui. Per posar un exemple bo d’entendre, Espanya té quaranta-sis aeroports públics. Alemanya, amb trenta-cinc milions més d’habitants, en té trenta.

Si Sebastià Sagreras, el Demòstenes que el Partit Popular ha escollit com a portaveu, ataca a Aena per la gestió dels fluxos aeris de Palma, ni cas. D’aquí a uns mesos, quan Núñez Feijoo arribi (suposadament) a La Moncloa, col·locarà algú dels seus al capdavant de l’empresa i permetrà al gestor aeroportuari continuar engreixant les estadístiques sense límits. Excepte si ve una crisi com la de 1973, o la de 2008, o la de 2020.

Quan el president d’Aena, Maurici Lucena, o algun dels seus executius afirmin que les obres de Son Sant Joan cerquen la comoditat del passatge, els illencs tenim dret a una rialla de les fortes. Totes les reformes cerquen augmentar la capacitat operativa o incrementar els ingressos comercials.

Tornant a la paràbola del vent i les veles. L’oratge bufa amb força des del Ponent i del Mestral, des de la Tramuntana i el Xaloc. Malgrat la tempesta, cap patró amb capacitat per fer-ho acceptarà reduir el velam. Ans, al contrari, estan oberts a posar-hi més tela. Tot fins que l’armadura no aguanti més o el vaixell, Mallorca, perdi definitivament l’estabilitat i s’enfonsi. “El tiempo va sobre el sueño / hundido hasta los cabellos. / Ayer y mañana comen / oscuras flores de duelo”. Lorca.