Les cures: una qüestió col·lectiva

Som cuidadora i cuidar m’ha anat configurant, ha canviat la meva relació amb el temps, amb les prioritats, amb els plans i també amb el futur.

Ho faig des de l’amor profund i des de la gratitud cap a qui em deixa acompanyar-la, perquè compartim la vida. Una vida travessada per una malaltia cruel, d’aquestes que no fan vacances ni concedeixen treves, que avancen cada dia gairebé en silenci i que, sense fer gaire renou, ens duen de la mà cap a un futur que sabem incert i dur.

Aquest estiu, durant uns dies de vacances, m’he adonat d’una cosa curiosa: la culpa també s’agafa vacances. No se’n va del tot, però perd intensitat.

Parl d’una culpa que coneixem bé les persones, bàsicament dones, que cuidam i que té una habilitat extraordinària per adaptar-se a qualsevol circumstància. Si treballes massa, perquè treballes massa. Si surts, perquè surts. Si estàs cansada, perquè no tens prou paciència. Si dediques una estona a fer alguna cosa que t’agrada, perquè durant aquella estona hauries d’estar cuidant. La culpa sempre troba una escletxa per on entrar.

Existeix tot un repertori de consells per combatre-la. Ens diuen que ens hem de cuidar per poder cuidar, que hem de reservar-nos espais, que hem d’aprendre a posar límits. I tenen raó. Però començ a pensar que fins i tot aquesta resposta pot contenir una trampa: ens ajuda a suportar millor la responsabilitat sense qüestionar per què aquesta responsabilitat recau gairebé sencera damunt nosaltres.

Perquè si tantes cuidadores sentim que no arribam, que no feim prou, que sempre queda alguna cosa pendent, potser la pregunta no és què estam fent malament nosaltres. Ni tan sols què poden fer per ajudar-nos a arribar a tot. La pregunta és per què hi hauríem d’arribar nosaltres soles.

Hem convertit la vellesa, la dependència, la criança o la malaltia, realitats que ens afecten col·lectivament, en problemes que cadascú ha de resoldre dins ca seva. La culpa, l’esgotament i la sensació de no arribar passen així a ser assumptes privats, i acabam cercant solucions individuals per suportar responsabilitats que són col·lectives.

Aquesta és una de les grans victòries del pensament neoliberal: haver aconseguit que deixem de demanar què ha de fer la societat i ens demanem constantment què podem fer nosaltres. No necessitam simplement repartir millor el cansament ni oferir més eines perquè cadascú gestioni la seva parcel·la de cura. Necessitam recuperar una idea que hem anat perdent: hi ha responsabilitats que només tenen sentit si les assumim col·lectivament.

Quan les dretes proposen aprimar els serveis públics, privatitzar-los o convertir drets en serveis que cadascú compra segons la seva capacitat econòmica, no estan canviant simplement un model de gestió. Estan traslladant responsabilitats. Allò que deixa d’assumir el sistema no desapareix: torna a les cases. Les hores de cura continuen existint, només canvia qui les fa. Qui pugui pagar, comprarà cures. Qui no pugui, les farà. I, massa sovint, les farà una dona.

Per això la resposta no pot limitar-se a «cuidar les cuidadores». És clar que necessitam suport, descans i recursos, però l’horitzó polític ha de ser un altre: deixar de construir una societat en què cadascú respon individualment davant la dependència, la malaltia o la vellesa i començar a entendre que sostenir la vida és una responsabilitat comuna. No es tracta només d’ajudar-me a carregar el pes; es tracta de decidir quant d’aquest pes m’ha de correspondre a mi i quant ens correspon a tots.

Això obliga a pensar les polítiques de cures d’una altra manera. No com una xarxa que intervé quan una família ja no pot més, sinó com una estructura col·lectiva que assumeix des del principi una part de la responsabilitat. Allò públic no hauria de ser el darrer recurs que ajuda les famílies a continuar cuidant, sinó l’expressió d’un compromís social amb una realitat que, tard o d’hora, ens afecta a tots.

No vull una societat que ens digui que ens cuidem més mentre desmunta les estructures que ens haurien d’ajudar a cuidar. Però tampoc en vull una que es limiti a ajudar-nos perquè puguem continuar carregant totes soles.

El dret a ser cuidat és essencial. I el dret a cuidar no pot significar l’obligació privada de sostenir allò que hem renunciat a sostenir col·lectivament.

Potser per això aquests dies he entès una mica millor aquella culpa que també se n’ha anat de vacances. Ens han ensenyat a mirar-la com una emoció que hem d’aprendre a gestionar individualment. Jo començ a pensar que una part d’aquesta culpa no necessita teràpia ni consells per gestionar-la millor. Necessita política. I una societat que torni a creure que hi ha coses que només podem sostenir si les sostenim entre tots.