La foscor de l’eclipsi al far del Cap Salines: quan no pots entrar a casa teva

Hi ha indrets que no són només geografia: són memòria viva, sentiment i arrel. Per als qui hem nascut o viscut al migjorn de Mallorca, el far del Cap de ses Salines (per nosaltres simplement es Faro) és un d’aquests espais emblemàtics. És el lloc on de petits anàvem a agafar pegellides i crancs peluts, on ens banyàvem a la propera platja d’es Caragol, on recollíem la sal dels cocons i on els nostres padrins anaven a pescar de rall. És el lloc on ara pegam capficos a l’embarcador d’es faroler o anam a veure la polseguera de Sant Jaume o les llàgrimes de Sant Llorenç a mitjan agost. Aquestes vivències són les que ens vinculen emocionalment al nostre territori. Per això, es Faro de ses Salines (que, curiosament, pertany al terme municipal de Santanyí) és casa nostra.

Aquest passat dia 12 d’agost va ser un dia històric: un eclipsi total de sol va atraure totes les mirades cap a la nostra illa. I el Cap de ses Salines es va convertir en un dels escenaris més desitjats per contemplar-lo. Com a resident a Mallorca, i com a jurista, entenc i compartesc plenament la necessitat de les restriccions d’accés i el tancament de carreteres decretats per les autoritats. La seguretat pública, la protecció del medi natural i la prevenció del caos són prioritats indiscutibles davant una possible saturació i col·lapse de l’illa. Per això, cal felicitar les autoritats pel final feliç d’aquest esdeveniment històric sense incidències rellevants, així com la ciutadania, que tengué un comportament exemplar.

Tanmateix, quan la carretera d’es Faro es va tancar durant el matí, una tristor profunda es va apoderar de molts de nosaltres. El cas del nostre far és peculiar: no hi ha transport públic regular per accedir-hi. Per això, l’única opció era recórrer més de nou quilòmetres d’anada i altres nou de tornada (aquests darrers costa amunt i a les fosques) a peu o en bicicleta. Sense un pla de transport públic alternatiu (com busos llançadora, que sí es van establir en altres indrets), aquesta mesura es va convertir en una barrera difícilment salvable per a la gent gran, famílies amb nins petits o qualsevol persona sense la capacitat física per fer el trajecte.

La vivència d’ahir no és només una qüestió de mobilitat puntual, sinó el símptoma d’un conflicte d’usos i d’una progressiva pèrdua d’arrelament. Mentrestant, l’escletxa del privilegi es fa evident: mentre la capacitat econòmica permet esquivar limitacions en espais privats o d’alt nivell, la majoria de la població queda subjecte a restriccions. La falta d’implicació de la població resident en aquests esdeveniments accentua la percepció que la gestió del territori prioritza el flux visitant per sobre del dret dels residents a gaudir del seu entorn.

Aquest sentiment d’alienació (la sensació de veure com espais del nostre paisatge emocional queden fora d’es nostre abast) toca una fibra molt sensible. Ens anam sentint externs a ca nostra. Planificar qualsevol gran esdeveniment futur requereix eines d’inclusió reals: des de transports col·lectius organitzats des dels municipis propers fins a mesures i activitats que tenguin present el vincle històric i emocional dels residents amb la terra. Com a jurista, consider que això és possible respectant el marc legal i implicant la societat civil.

El 12 d’agost, la Lluna no tan sols va tapar el Sol; va projectar una ombra sobre el nostre propi dret de pertinença. De vegades, la foscor arriba quan el mateix far, que ens ha guiat tota la vida, continua fent llum, però ho fa rere una porta tancada per nosaltres.

En tot cas, cal felicitar-nos per l’insuperable espectacle que, fos d’on fos, vàrem tenir el privilegi de gaudir. I acab amb un agraïment especial: IB3 donà una magnífica cobertura a l’esdeveniment, fent-lo accessible a aquells que no el van poder presenciar directament. El respectuós i encertadíssim silenci dels presentadors, Toni Rigo (de cama curiablanquera, del migjorn de Mallorca) i Sílvia Pol, en el moment de la totalitat va batre rècords d’audiències. I és que hi ha imatges que no necessiten paraules per triomfar.