El Terreno, quan el barri esdevé marca

Fins fa poc, una pancarta penjava de la façana d’un nou hotel del Terreno i convidava tothom a sentir-se «terrenero». La campanya no venia habitacions: venia una identitat i la promesa que l’establiment volia formar part del barri.

No som del Terreno. Però, gràcies a una terrenera de soca-rel, l’he anat coneixent i admirant. És un paisatge singular de Palma: entre la mar i Bellver, cosmopolita i alhora petit poble; de jardins, casetes, costes i terrasses.

Júlia Román explicà que el Terreno no va néixer com una operació immobiliària, sinó com un paisatge construït sobre camins antics, finques d’esbarjo i una topografia excepcional. Bellver, la mar i el jardí donaven unitat a una arquitectura heterogènia.

Però aquell paisatge es va anar perdent. Un urbanisme excessiu substituí xalets i jardins per blocs desproporcionats; el passeig Marítim separà el barri de la mar, i l’oci nocturn passà de les terrasses obertes a les discoteques i el renou, fins a fer difícil viure-hi.

Per això, rehabilitar l’edifici de l’arquitecte Francesc Casas com a hotel i recuperar l’espai degradat poden ser bones notícies. La intervenció té qualitat i l’hotel anuncia cultura i obertura al barri. Però, en una ciutat turistificada, un hotel de quatre estrelles no és neutral: necessita una història que el diferenciï i una cara amable davant la ciutadania.

La publicitat ens parlava del Terreno dels jardins, la mediterraneïtat, la llibertat i el cosmopolitisme. Seduïts per aquesta promesa, hi anàrem a prendre un cafè. Però en entrar-hi trobàrem neons vermells, escales fosques i una atmosfera de club. Després sabérem que l’hotel vol assumir la memòria de les discoteques i convertir-la en relat cultural.

No és il·legítim recordar el Black Cat, que també va ser un espai de llibertat. Però el Terreno nocturn no és només aquesta memòria emancipadora. És també el període en què discoteques, afters i renou degradaren el barri i el feren difícilment habitable.

Aquí és on l’operació resulta més subtil. El turisme pot absorbir les memòries d’un lloc —el jardí, la llibertat, la nit, fins i tot la degradació—, seleccionar-ne les parts més atractives i convertir-les en experiència de marca. Allò que va ser conflicte urbà reapareix com a atmosfera sofisticada; allò que va ser identitat veïnal esdevé producte comercial.

Això obre una pregunta més ampla. En una Mallorca turistificada, la sortida per als edificis amb valor patrimonial ha de ser sempre convertir-los en hotels? Aquí, un edifici d’origen residencial es transforma en establiment turístic i una estètica de club difumina la memòria domèstica. La qualitat arquitectònica no elimina la contradicció.

El problema no és només aquest hotel, sinó la suma d’operacions semblants. Si la recuperació es deixa nomes en mans del mercat, la inversió privada cercarà el màxim rendiment: hotels, habitatges cars i productes per a qui arriba atret per la marca Terreno. Així, la monocultura nocturna pot ser substituïda per una altra de turística, més amable, però igualment allunyada de les necessitats residencials.

Per això la ciutat no pot limitar-se a sumar equipaments i confiar que el mercat farà la resta. Calen límits, polítiques d’habitatge, protecció del teixit residencial i una idea clara de barri. Sense aquesta mirada, el Terreno dels grans casals, però també el de les cases senzilles i la gent de sempre, pot desaparèixer sense fer renou.

El temps dirà si l’hotel participa de la vida del Terreno o si la comunitat només forma part del seu relat. Però queda una inquietud: que el barri conservi el nom, la memòria i l’olor imaginada dels jardins mentre es converteix en un lloc pensat sobretot per a aquells que només hi passen.

Perquè un barri no és només allò que recorda ni la imatge que projecta. És la gent que encara hi pot viure, les portes que s’obren cada dia, l’ombra dels jardins i els camins que baixen cap a la mar. El perill no és que el Terreno desaparegui, sinó que continuï existint, bellament rehabilitat, però convertit en una representació de si mateix.