Pedro Sánchez té la culpa de tot

Darrerament, com si fos un mantra budista es repeteix constantment passi el passi, es tingui raó o no, tant se val, que «Pedro Sánchez té la culpa de tot». És una mena de crossa lingüística amb la finalitat de soscavar la fortalesa del president de govern. És un bon comodí, no? Qui té la culpa dels incendis arreu de l’Estat espanyol?, en Sánchez, que ha fet possible amb el seu alè que siguin de quinta i sexta generació o més, per si quedem curts; qui té la culpa de l’allau d’immigrants que han traspassat la frontera de Ceuta des del cantó marroquí?, en Sánchez; qui té la culpa que la Meloni hagi introduït controls fronterers dels espanyols que trepitgen terres italianes a causa de la crisi migratòria a Ceuta?, i com no podria de ser d’una altra manera, la culpa és sempre de Sánchez; qui té la culpa que faci tanta calor?, en Sánchez; qui té la culpa que l’aigua del Mediterrani estigui tan calenta?, en Sánchez; qui té la culpa, si és que n’hi ha, que després d’agost vingui setembre?, naturalment, en Sánchez; qui té la culpa del meu nas de Pinotxo?, segurament, que és en Sánchez que em fa dir mentides; qui té la culpa dels àtics (en plural) de l’Ayuso a Madrid?, en Sánchez per descomptat, i mira que no menja fruita, tan sols fruits secs; qui té la culpa que l’Argentina hagi perdut la final del Mundial de futbol?, en Sánchez, però sí ell no és argentí, no hi fa res, sempre tindrà la culpa de tot el que passi a dins i fora d’Espanya. Aquest és, en poques paraules, l’argumentari de la dreta i de la dreta més extrema i potser d’algun altre camuflat, que en comptes d’aportar solucions i comprometre’s amb el govern, l’únic que fan és criticar, bloquejar i fins i tot desautoritzar al president. És clar, és més fàcil veure la brossa a l’ull de l’altre i no veure la biga que tens en el teu ull, i com diu Pilar Rahola, i a sobre amb aluminosi. Quines vacances que m’han donat, no? Quin plom la política espanyola! No hi havia per on agafar els periòdics ni els informatius televisius. Ha estat com un malson, acompanyat d’una calor insuportable i una humitat enganxosa fora mida, i la culpa la té en Sánchez. I, què dieu de l’eclipsi? Espero que sigui un eclipsi net, és a dir, que es vegi molt bé —escric aquesta crònica abans de l’eclipsi—, perquè aleshores ja sabrem a qui donar la culpa si no omple les expectatives dels qui fa mesos que fan propaganda d’un esdeveniment únic i que no veurem mai més i etcètera, etcètera. Imagineu-vos que hi hagi núvols o plou o no has pogut accedir-hi al lloc que tenies preparat a causa de les restriccions, perquè fa temps que se’n parla d’això, no cal que ho torni a dir, ja ha quedat ben clar. I si no em toca el cupó extra d’estiu de l’ONCE del quinze d’agost, serà també culpa de l’innombrable; però si no he jugat, és impossible que em toqui. Seria un veritable miracle, entès aquest com una cosa extraordinària que no es pot de cap manera explicar, talment com si hagués comprat un número i em toqués. Gairebé improbable. Bé, resta el consol de les paraules de Franz Kafka: «El qui no creu no pot presenciar miracles. De dia les estrelles no es veuen». Amb l’eclipsi, es veuran, malgrat que sigui per un minut i escaig. Més enllà de tot això, hi ha una cosa que em preocupa, l’obsessió de l’Ayuso per en Pedro Sánchez, no hi ha dia que no parli d’ell. També ell, algunes vegades en seu parlamentària, la cita i així ataca l’altra part de la bancada. No sempre ha de rebre el mateix. Em recorda molt a les novel·les de Corín Tellado —espero que no tingui res a veure amb el secretari general del Partit Popular—, d’amor i odi a la vegada. La meva teoria és que la presidenta de la Comunitat de Madrid està enamorada de Sánchez, i aquest estira-i-arronsa, fa que la passió sigui encara més forta. No és que sigui el més habitual, però d’aquesta forma podem construir un relat o un guió per entendre tal dèria, mania o fixació. O, potser, és simplement un odi visceral que a penes pot dissimular. És la mateixa fal·lera que té el jutge Peinado amb la dona del president, Begoña Gómez. Un home que ja hauria de pensar en la jubilació i deixar a la gent tranquil·la, especialment quan no hi ha res que pugui justificar la seva persecució judicial. Ah, i parlant del llinatge Tellado, em refereixo ara al secretari general de Partit Popular, quan fa una roda de premsa i compareix per atacar el govern i al mateix Partit Socialista, em fa riure amb l’ús que fa de frases fetes, quan realment són expressions buides sense força ni vida, sense cap mena d’atracció. Però ell creu, tot al contrari, que són expressions ben portades, originals i que donen més força al seu discurs. Un discurs, sens dubte, que vol convèncer sense convèncer, bastit des de les fal·làcies. I els polítics, en general, no canvien, sempre fan el mateix. En fi, quin plom aquesta política nostra!

Suscríbete para seguir leyendo