Del Sol i de l’electricitat

Aquesta setmana, tal vegada algú no se n’ha assabentat, s’ha vist un eclipsi total de sol a les Balears. A més, avui fa cent vint-i-cinc anys que s’inauguraren la primera fàbrica d’electricitat de Mallorca i el primer enllumenat públic que utilitzava aquesta font d’energia. I, de propina, el primer cinema estable.

Antigament, els eclipsis eren un misteri que causava gran commoció entre els pobles que no en coneixien les raons. Alguns creien que s’acabava el món o que la llum solar s’havia apagat per a sempre. Altres, ho consideraven el final d’una època i que arribarien epidèmies o guerres. S’atribueix a Tales de Milet (625–548 aC) haver previst per primer cop un eclipsi. D’Anaxàgores (500–428 aC) es diu que ell va explicar el perquè es produïa.

En qualsevol cas, durant segles, coexistiren pobles que coneixien la raó científica amb altres que continuaven immersos en la foscor i la ignorància. L’eclipsi del passat dimecres no ha tengut un seguiment científic tan acurat com, per exemple, el de 1905.

Primer, perquè la posició del Sol no era la més favorable per als investigadors. Segona, perquè probablement ja tenim uns coneixements prou amplis sobre aquest fenomen i no cal mobilitzar els recursos que arribaren a l’illa fa cent vint-i-un anys.

El 15 d’agost de 1901, avui fa cent vint-i-cinc anys, s’inauguraren a Alaró la primera fàbrica i el primer enllumenat públic de Mallorca. L’expectació era tan grossa que des de primera hora del matí, el trenet estirat per cavalls que unia la línia Palma–Inca amb el poble no deixava de vomitar milers de persones. Arribaven des dels punts més allunyats de l’illa. Cal explicar que el municipi del Raiguer s’havia avançat a llocs més populosos i rics com Palma, Manacor o Inca. Als dos primers, la nova invenció no hi arribà fins al 1903. Antoni Maria Alcover, llavors vicari general de la diòcesi, hagué d’explicar que l’Església no estava en contra del progrés.

La nova llum que encenia carrers i cases i movia màquines a les fàbriques, arribà gràcies a dos germans emprenedors, Gaspar i Josep Perelló Pol. Eren comerciants d’oli i sabó que en els seus viatges a Barcelona quedaren admirats per les possibilitats pràctiques d’aquesta font d’energia. Llavors decidiren dur l’electricitat al seu poble. Una colla de tècnics catalans, construí la fàbrica dins la casa dels empresaris, aixecà la torre de refrigeració –única resta visible avui en dia d’aquest patrimoni industrial– i estengueren la xarxa de fils pels carrers del poble per entrar en cases particulars i fàbriques.

A la llarga, el projecte comercial fou un fracàs. La gent pagava una quota per cada bombeta i era habitual posar-ne més sense augmentar la quota. El 1917 varen vendre l’empresa a La Palma, que deu anys després s’integraria a Gesa, igual que al llarg de dècades feren la resta de petites companyies locals. Avui fins i tot ha desaparegut Gesa després de la seva integració a Endesa, controlada per capital italià. Des dels petits inversors de poble fins a la multinacional Enel.

La coincidència en una setmana d’aquestes dues històries permet conclusions senzilles. Primera, que la ciència desmunta els embruixadors i les seves faules. No ho pot tot perquè la natura mai serà domesticable al cent per cent. A més, alguns utilitzen el coneixement per a finalitats perverses, però en general combat malalties i ens dona major qualitat de vida. Ha fet, per exemple, que avui en dia resulti inversemblant la vida sense l’electricitat: des de la rentadora fins als grans ordinadors; des del frigorífic, fins al mòbil. Neil Armstrong, el primer home que trepitjà la Lluna, fou interrogat sobre quin havia sigut el major avançament de la humanitat. No ho dubtà: «L’electricitat».

El progrés del poble necessita científics que investiguin per millorar la vida a la terra i emprenedors, com els Perelló, que, fins i tot amb un punt de temeritat, apliquin els nous coneixements. Malauradament, encara queden adoradors dels bruixots que des de la supèrbia i la ignorància donen lliçons i tenen accés a mitjans de difusió. O el que és encara pitjor, són ministres o consellers d’alguns governs. La frase atribuïda a Sòcrates les defineix prou bé: «La superstició segueix a l’orgull igual que al seu pare».

Suscríbete para seguir leyendo