Poder Viure a Mallorca

Fa temps que a Mallorca veiem que cada vegada rebem més turistes però vivim pitjor. La manca d’habitatge, la saturació i la pèrdua de qualitat de vida expliquen el malestar que el 26 de juliol tornà a sortir al carrer. Molts hi érem, no contra els turistes, sinó per reclamar límits, habitatge i futur.

Però, com hem arribat fins aquí? S’ha repetit que la saturació actual s’explica, en bona part, per les 115.000 places turístiques incorporades durant les dues legislatures anteriors. Aquesta xifra correspon a l’augment que reflecteixen les dades oficials del conjunt de les Illes Balears entre 2015 i 2023. Si passam a Mallorca, que coneixem millor, les dades ajuden a entendre què va passar.

Entre 2015 i 2023 el registre de Mallorca augmentà en unes 85.000 places, però 62.000 ja hi havien aparegut entre 2015 i 2017. És a dir, gairebé tres de cada quatre de l’increment es concentraren en aquell període. Aquell salt combinava noves autoritzacions amb places que afloraven d’un registre encara desordenat, però responia també a l’allau d’expedients i possibilitats de creixement obertes pel marc turístic de 2012.

Per entendre aquell moment cal recordar el context. En plena crisi econòmica, la necessitat de reactivar l’economia es va utilitzar per justificar un nou impuls al creixement turístic. La Llei turística de 2012 va representar així un canvi de rumb clarament desenvolupista i va facilitar ampliacions d’hotels i increments d’edificabilitat, altura i places. Al mateix temps, Airbnb, Booking i altres plataformes acceleraven l’expansió del lloguer turístic i estenien la sensació que tots podíem ser hotelers.

Davant aquesta expansió, la reforma turística de 2017 i el Pla d’Intervenció en Àmbits Turístics de Mallorca (PIAT) intentaren tornar a un marc de contenció. Probablement va ser un error no suspendre cautelarment les noves altes mentre es tramitaven aquestes mesures, fet que podia afavorir un efecte crida. Tot i així, el PIAT, aprovat definitivament el 2020, va fixar un sostre, va zonificar l’illa i va limitar noves altes als indrets més saturats.

El 2022 es va estrènyer encara més el marc: es varen suspendre temporalment les borses de places, es va exigir revisar a la baixa la capacitat turística i es va introduir el 2x1, és a dir, per donar d’alta una nova plaça se n’havien de donar de baixa dues. El 2025, però, una nova reforma va crear de nou borses temporals i va tornar a l’1x1, revertint part d’aquell camí de decreixement. Mentrestant, la revisió del PIAT encara no s’ha materialitzat i el Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat continua sobretot en fase de diagnòstic. El diàleg és necessari, però no pot ajornar les decisions.

Tot això acaba arribant a ca nostra: quan cercam habitatge, quan quedam atrapats a les carreteres o quan una platja que sempre havíem sentit nostra sembla no tenir lloc per a nosaltres. Per això, si continuam augmentant places, cal preguntar-nos fins on podem arribar. Els límits de Mallorca no es poden reduir a recursos com l’aigua o l’energia, perquè fa anys que els estiram amb dessaladores i interconnexions elèctriques amb la Península. La tecnologia pot ampliar aquests recursos, però no fabricar territori, engrandir les platges ni multiplicar indefinidament habitatges i serveis. El límit real és el que la societat pot suportar sense deixar de sentir Mallorca com ca seva.

Ja no n’hi ha prou amb diagnosticar allò que coneixem bé ni amb dir que volem contenció mentre continuam creixent. Cal impedir noves altes, revisar a la baixa la capacitat turística, combatre l’oferta il·legal, construir habitatge assequible i frenar el turisme residencial. Alhora, hem de transformar l’economia perquè els nostres fills i nets no hagin d’emigrar per dedicar-se a feines qualificades. La manifestació exigia decisions perquè aquestes illes deixin de ser sobretot un producte que es ven i tornin a ser, per damunt de tot, un lloc on poder viure.