Sa Boira, més que teatre

El passat dissabte 1 d’agost vaig anar a Mérida amb unes amigues per assistir a la representació de Medea, la cèlebre tragèdia d’Eurípides, a càrrec de la companyia mallorquina Sa Boira, adscrita a l’ONCE. Per a qui no conegui els detalls d’aquesta formació teatral, amb una llarga i ja consolidada trajectòria artística, es tracta d’un grup d’entusiastes actors i actrius, dotze dels quals pateixen ceguera total o parcial. L’estrena de l’obra al prestigiós Festival de Teatre que s’hi celebra per aquestes dates havia tengut lloc el dia abans, concretament al teatre romà de Regina, a la província de Badajoz, un marc idoni per a les característiques i l’escenografia de la proposta d’aquesta coratjosa i solidària companyia. Tant l’assistència de públic com la representació, d’acord amb les cròniques locals, varen ser tot un èxit.

Les meves amigues i jo assistírem a la segona de les funcions programades, la que va tenir lloc al Teatro María Luisa, ubicat al cor de l’antiga Emèrita Augusta extremenya. La interpretació dels actors integrants de Sa Boira va tornar a ser magnífica, d’una sobrietat a joc amb l’escenografia i el vestuari que serviren de teló de fons a la tensió inherent a l’obra, que narra la desesperació/follia de la protagonista en saber que Jàson, el seu espòs, vol contreure segones núpcies amb la filla de Creont, rei de Tebes, sota l’argument que els fills d’ambdós tendran un futur millor en un context fortament marcat per les guerres i la rivalitat pel poder. Tots els actors i actrius brillaren a gran altura i feren les delícies del nombrós públic assistent a la funció, que aplaudí emocionat i dempeus en abaixar-se el teló. Destacaren potser per la seva força interpretativa els dos protagonistes principals, Medea -Caterina Dijksterhuis- i Jàson -Moisés Córdoba-, per bé que tot l’elenc, insistim-hi, complí amb escreix les expectatives del repte que suposa la posada en escena d’un dels clàssics teatrals més universals de tots els temps.

Però faria curt, si només parlàs del vessant artístic d’aquest entusiasta i voluntariós grup de teatre. Resulta tan emotiu o més veure’ls fora de l’escenari, ajudant-se els uns als altres a l’hora d’esquivar els obstacles de tot tipus amb què es troben a causa de la seva discapacitat visual. Val a dir que hi col·laboren tots, en aquesta funció social i solidària: des dels directors als actors que no tenen problemes de visió, però que acompanyen els invidents amb una tendresa i dedicació gairebé absolutes. Vaig tenir ocasió de fixar-m’hi en acabar l’obra, quan ens dirigírem amb ells als accessos del Teatre Romà de Mérida, on un poc més tard es representà una versió de la també clàssica La comedia de la Olla, de Plaute, a càrrec d’un repartiment encapçalat pel popular i televisiu Carlos Sobera. Hi havia una gentada i no resultava fàcil circular pels accessos empedrats i irregulars que condueixen al formidable recinte, però els integrants de Sa Boira ho feren poc a poc i sense presses, auxiliats quan calia per a la resta de companys del grup. Aquestes mateixes dificultats es presentaren a la funció del dia anterior i més accentuades si cal, ja que la tipologia del teatre romà de Regina, tot i que espectacular per la seva bellesa i ubicació, entre alzines i camps de conreu, dificultà notablement les evolucions dels actors amb problemes de visió a l’hora d’entrar i sortir a escena.

Hi feia molta calor, a Mérida, però l’experiència s’ho va pagar amb escreix. Si hagués de fer balanç -l’escapada únicament ens permeté veure les dues obres esmentades- tenc molt clar per quin dels muntatges visionats em decantaria. Sa Boira no podrà mai competir ni en recursos ni en caixet amb muntatges com el de Sobera -prou discutible quant a la versió de la comèdia proposada, al meu parer-, però la humanitat i la resiliència que traspuen les propostes escèniques de Sa Boira van més enllà del fet merament artístic. I això és el que va quedar palès aquest primer cap de setmana agostenc a Mérida, on Bernat Pujol i Mateu Fiol, directors de la companyia, deixaren novament ben alt el llistó d’aquesta boira que, lluny d’escampar, s’estén cada dia més sobre el ric i vast panorama de les arts escèniques mallorquines.