Jaume Ferrer, la gesta d’un navegant mallorquí de 1346

De vegades celebram efemèrides de personatges que consideram importants de la història pel sol fet d’haver format part d’una classe social elevada, però ens oblidam del coratge i el pit que al llarg de la història han tingut ciutadans, normals i corrents, que han fet actes quasi dins l’anonimat, gestes que si haguessin ocorregut en països d’autoestima elevada avui les ventaríem als quatre vents a toc de bombo i platets. Amb aquest escrit vull donar un cop d’atenció a la societat mallorquina, perquè dia 10 d’agost d’aquest 2026 farà ni menys ni pus que 680 anys que en Jaume Ferrer va salpar amb una nau del port de Mallorca, avui ciutat de Palma, per anar al riu de l’Or, al que ara coneixem amb el nom del Senegal.

Prop de la Llonja de Guillem Sagrera el navegant mallorquí de mitjan segle XIV té una estàtua enmig d’una placeta i un carrer que porta el seu nom, però em dol que el dia de Sant Llorenç vinent la data d’un fet extraordinari que va fer un ciutadà de la nostra terra fa quasi prop de set centúries pugui no ser recordada per ningú. Se sol atribuir als portuguesos la primacia del descobriment del cap Bojador, que el creuaren el 1434, però la nau mallorquina amb una bandera barrada ja fou dibuixada al sud de les Canàries l’any 1375 en l’Atles català atribuït als jueus mallorquins Cresques Abraham i Jafudà Cresques, conservat a la Bibliothèque Nationale de France. Hi ha una inscripció a l’esquerra del vaixell que, adaptada al català actual, resa així: «Partí l’uixer d’en Jaume Ferrer per anar al riu de l’Or el jorn de sant Llorenç, que és en 10 d’agost, i fou en l’any 1346». Segons el diccionari d’Alcover i Moll, un uixer era un tipus de nau amb castell d’armes a proa i a popa que normalment es feia servir per transportar tropes i cavalleria. Dins l’embarcació perfilada a l’atles dels Cresques s’hi veuen els caps de quatre tripulants i és una de tantes belles ornamentacions de l’obra cartogràfica que comanà la Casa Reial catalana per regalar al rei de França Carles VI amb motiu de la seva coronació. El riu de l’Or es deia així perquè les seves aigües transportaven fragments del cobejat metall. A més, una llegenda de les costes africanes del davant ens fa a saber que en aquell litoral es trobava molt d’ivori, per la quantitat d’elefants que hi havia per la zona.

Tot i que no se sap com va acabar la proesa, ni es tenen notícies del fracàs o l’èxit de l’empresa, ni del possible retorn dels actors a Mallorca, és cert que no era la primera vegada que aquest personatge, mallorquí de naixement i ciutadania –però descendent d’una família genovesa, com va demostrar Gabriel Llompart– creuava l’estret de Gibraltar, ja que abans havia navegat fins a Flandes i potser també fins a Anglaterra. Es considera que el cap Bojador fou descobert pel portuguès Gil Eanes, però prop de nou dècades abans ja hi havia anat el nostre Jaume Ferrer. Una expedició francesa també hi va partir, però 29 anys després. Només els germans Vivaldi, genovesos, hi havien partit abans, el 1290, amb la intenció de trobar una nova ruta cap a l’Índia. L’expedició va desaparèixer sense deixar rastre.

Sabem, pels estudis de Ramon Rosselló, que el mateix mes d’agost de 1346, el rei Pere comanava al governador de Mallorca Felip de Boïl que digués «als jurats e prohòmens de la ciutat de Mallorques que com a servey de Déu lo príncep de Fortuna entena armar galeas per anar conquerir les ylles novellament atrobades», o sigui les Canàries, on els mallorquins fundaren bisbat abans que els castellans. La coincidència de les dates convida a fer moltes reflexions.

Quan els jueus Cresques plasmaren la nau d’en Ferrer amb el velam inflat i subjecte a l’antena de dues peces –el car i la pena–, i amb la senyera de dues barres en el castell de popa sobre l’obra cartogràfica que havien il·luminat, en la qual hi ha transcrits prop de 2.200 topònims i més de setanta llegendes explicatives de les meravelles del món conegut, i dibuixada una munió d’imatges de reis, de ciutats, de banderes i de les coses més sorprenents que es deia que hi havia en els confins de la terra, havien passat quasi trenta anys i l’heroïcitat de Ferrer encara era present dins la memòria dels mallorquins. I no sols això, un deixeble de Jafudà Cresques, també il·luminador de mapes, anomenat Samuel Corcós, obligat a batejar-se com el seu mestre després del pogrom de 1391, ell amb el nom de Macià de Viladesters, pintà a la seva manera la nau d’en Ferrer amb un sol tripulant en el castell de popa. Havien passat 67 anys i la singladura extraordinària no s’havia oblidat. Era l’any 1413, l’any de la vinguda de sant Vicenç Ferrer a Mallorca. La carta nàutica es conserva a la mateixa biblioteca parisenca. La de Gabriel de Vallseca, de 1439, guardada en el Museu Marítim de Barcelona, ja no porta el dibuix de l’embarcació, però esmenta encara l’ivori que hi ha a les platges, els elefants i els homes d’aquelles contrades, que diu que van nus i són negres.

Els treballs de Gabriel Llompart, Jaume Riera i Sans, Vicent M. Rosselló Verger, Ramon J. Pujades i Bataller, Montserrat Galera i Monegal, Antoni Ginard, J. Mascaró Pasarius i molts d’altres són bàsics per conèixer no sols les dificultats d’aquells navegants coratjosos, sinó també la frenètica activitat del port de Mallorca en aquella època i la dels tallers dels jueus i dels cristians de natura que perfilaven les costes del món conegut per a l’ús de mariners i per a ornamentació dels palaus reials d’ací i d’allà. S’han escolat 680 anys, amb eclipsis de tota mena i passos de cometes. Pels torrents ha corregut molta d’aigua i sequeres prolongades i suors insuportables han castigat la nostra illa, però vull compartir el bell record d’un fet singular amb tots vosaltres, gentils lectors.