Mallorca s’ha rebel·lat

Mallorca s’ha rebel·lat. Els mallorquins han sortit massivament al carrer i han dit que era arribada l’hora de canviar i que ja n’hi havia prou d’aquest disbarat sense traça que és el nostre model productiu fonamentat en el creixement sense límits. Que tocava canviar radicalment, que no vol dir ni sobtadament, ni de forma extrema, sinó anar a la rel del mal. Vol dir fer passes decidides per mudar de paradigma vers un sistema econòmic diversificat que prioritzi el benestar de la població i que, per això mateix, afavoreixi que els mallorquins puguin viure a ca seva dignament. Que es puguin sentir íntimament units a la terra, al paisatge, a la llengua ancestral, a la peculiar manera de veure el món. I que no hagin de partir fora de l’illa per sobreviure, per guanyar-se la vida amb una perspectiva diferent de fer de servidors d’un sistema que únicament aspira a romandre en les mateixes condicions actuals fins que tot esclati (que arribarà a esclatar si seguim igual).

Com que l’exitosa manifestació del passat 26 de juliol envià als que manen un missatge tan destacadament nítid, es fa mal d’empassar que fos enterbolit per la violència policial gratuïta i forassenyada que, cercada de propòsit per marcar la jornada, aconseguí desenfocar el focus d’atenció. Però la clau de volta, l’ensenyament que hauríem de treure de tot plegat, és que el turisme constitueix una autèntica qüestió d’estat —‍així ho proclama a les clares la intervenció policial‍— i que el sistema productiu que ens subordina convé, per descomptat, als pocs però poderosíssims beneficiats i enriquits per l’orgia del benefici sense límits. Però també —‍i aquesta és la idea central que hauríem de capir‍— convé a Madrid, que recapta aquí a mans plenes i sense retorn i infla totes les xifres que, després, enarbora com un èxit de la seva gestió econòmica.

La lamentable paradoxa de tot plegat és que aquest èxit pírric d’Espanya està fonamentat sobre les nostres esquenes. Sobre la destrucció del territori, sobre la sobreexplotació dels recursos naturals, sobre la nostra tranquil·litat i el nostre assossec, sobre el qüestionament de Mallorca com a realitat cultural lingüística identificable. [A propòsit, ho saben els poders econòmics que a molts de pobles del Pla hi ha serioses restriccions en el consum d’aigua? Ho sap, la població en general, que aquestes restriccions no afecten els establiments turístics que, a més a més, tenen unes tarifes molt més barates que la resta de consumidors? Com pensa la política posar fre a la fuita dels joves amb talent que se’n van de Mallorca perquè saben que no tenen cap oportunitat de treballar en allò que han estudiat?].

Vet aquí que fa estona que Mallorca és una gran font de recursos fiscals que Espanya no vol de cap de les maneres que deixi de brollar. Altrament, els grans fons d’inversió i, en general, el capital financer han posat el seu ull cobdiciós sobre l’illa perquè hi han vist una oportunitat única de fer negoci a mans plenes. Per tant, els interessos d’ambdues parts —l’Estat i els negocis d’alta volada— conflueixen en el mateix punt de fer que tot rutlli com sempre. Així les coses, quan les forces polítiques d’obediència espanyola fan, a la vista de la manifestació del passat 26 de juliol, com si sentissin ploure, callen o, encara pitjor, utilitzen subterfugis i arguments falsos per tractar d’entabanar la població, garanteixen als seus senyors que tot continuarà igual, que res de substancial no canviarà. Aparences, mirades a curt termini, dir que faran i no fer res, dir que faran coses que no serviran per mudar la realitat que patim, dir que els altres (tampoc) no varen fer res quan governaren, i seguir ben igual. Assimilar la contestació ciutadana, i seguir ben igual.

Com que els partidaris a ultrança del sistema sempre fan servir els mateixos pseudoarguments —‍d’originalitat i de ganes d’elaborar línies de pensament, més aviat poques‍— per defensar la santedat del model i la seva obligada persistència sota pena que ens sobrevingui l’apocalipsi, pot ser que convingui tractar de posar-los en evidència. D’entrada, cal destacar la característica de la superficialitat del discurs oficial, ben útil, això sí, per alimentar les ànimes càndides. De manera que, posem per cas, quan es diu que la protesta pretén acabar amb el turisme com la principal indústria de Mallorca i etcètera, senzillament és fals. És bo de comprovar que no s’ha pogut sentir mai cap veu autoritzada de la contestació que vagi en contra del turisme, i sí en contra de tots els excessos provocats per un turisme descontrolat que cavalca enfollit sobre el creixement sense límits.

Aquí estan l’augment absurd i sense precedents de la població resident, del nombre de turistes, del parc automobilístic, i, en general, de totes les variables vinculades amb el turisme (i la construcció); aquí estan la conversió del sòl rústic en terreny urbanitzable, l’increment exponencial del preu de l’habitatge i la dificultat extrema dels joves mallorquins amb formació qualificada per trobar feina. [No és assimilable aquesta realitat a una terra que no ofereix oportunitats als seus fills?]. I quan des del poder polític es diu que de decreixement res de res i que, si de cas, contindran el creixement, si fos veritat, que no ho serà, quan poguéssim adverar això de la contenció comprovaríem que som allà mateix on érem i on som ara. És a dir, amb idèntic malestar, amb idèntica minorització de la llengua i la cultura pròpies, amb idèntiques dificultats per viure dignament en una terra i un país que, en efecte, són nostres i no de qui té diners per comprar-los.

Com que sabem que, als beneficiats pel model, el nostre benestar i futur individual i col·lectiu ni tan sols els entra dins els paràmetres que hagin de considerar; com que sabem que Madrid no es mourà ni un mil·límetre, ans al contrari, per afavorir un canvi de l’estat de coses vigent, tot plegat, té remei? La manifestació cridà als quatre vents que Mallorca està al límit. Es pot revertir la situació? L’enemic no és cap descobriment, amb una xarxa inescrutable d’interessos enormes, és molt difícil d’abatre. Però el llenguatge de les mobilitzacions, de les protestes, dels clams de les veus autoritzades i de les opinions fonamentades als mitjans de difusió han d’acabar per fer forat. El remei és el canvi. I com que és moralment just, hauria de ser possible que arribés.

PS. Agraïments/reconeixements. Als convocants de la memorable manifestació. A les dues joves activistes de Santa Maria, detingudes i emmanillades per no voler-se vinclar. A Guillem Porcel (articulista d’aquest diari), per les seves brillants i eloqüents exposicions analítiques de la qüestió turística i per la idea de revolta aplicada a Mallorca i als mallorquins. A Carme Vidal (antiga funcionària de la Conselleria de Turisme), per argumentar amb criteri que el turisme —evidentment!— és un afer d’Estat.