La façana marítima de Palma: un regne mirant la mar

Cada matí, de camí a la feina, travess Dalt Murada amb bicicleta i no puc evitar pensar en el privilegi de veure com Palma es presenta davant la mar. A l’horabaixa, aquella imatge em torna mentre redact un informe d’impacte patrimonial sobre una obra que afecta un paisatge cultural de la península.

En aquell altre paisatge, la declaració de Patrimoni Mundial no és un simple diploma, sinó un compromís: obliga a valorar cada intervenció en relació amb el conjunt i a acceptar que el paisatge no es pot governar a trossos. A Palma, en canvi, comptam amb instruments que protegeixen el centre històric i els seus monuments, però no amb una governança conjunta de la façana marítima: cada administració tutela els béns i els espais que li corresponen, sense gestionar com un únic paisatge el sistema que formen i el relat que els manté units.

Ara que Palma es prepara per commemorar els vuit-cents anys de l’entrada de Jaume I, l’efemèride convida a mirar el paisatge que, sota Jaume II, ajudà a donar imatge a un regne que s’havia de consolidar. En un territori discontinu, on la mar no era el límit sinó el vincle, el front marítim de la capital es convertí en l’escenari natural d’aquella representació. Sobre la badia, la Seu, l’Almudaina i Bellver —i, més tard, la Llotja i el Consolat de Mar—, amb Portopí com a porta històrica, articularen una escenografia de poder als ulls de qui arribava a la capital per mar. El rei, l’Església i els mercaders hi compareixien com a parts d’un mateix relat.

Segles després, els viatgers encara llegien aquell conjunt com un paisatge excepcional. Avui potser seria agosarat plantejar una candidatura a Patrimoni Mundial, com es va fer a Madrid amb el paisatge cultural entorn del passeig del Prado i el Retiro. Però mirar i governar la façana marítima com un paisatge cultural, d’acord amb el marc que ofereix el Pla Nacional de Paisatge Cultural, ens permetria veure allò que la mirada fragmentada ens oculta.

La dificultat d’una candidatura no en desmenteix la singularitat: Venècia, Dubrovnik, Valletta o el Palerm arabonormand són conjunts mediterranis reconeguts per la UNESCO, però expliquen històries diferents. En canvi, Palma conserva la posada en escena d’un regne davant la mar i el testimoni d’una etapa decisiva de la nostra història.

Precisament per això costa entendre que, en lloc de corregir els errors que en difuminen la integritat —l’autopista davant les murades, els terrenys guanyats a la mar i les transformacions del port—, continuam ocupant el front marítim amb nous usos, edificis i negocis abans de plantejar-nos què hi hauríem de retirar.

Un bon amic, també arquitecte, defensa des de fa anys desmantellar l’autopista davant la Seu. Sempre ho he considerat una utopia, però ara començ a pensar que la vertadera utopia és creure que podem continuar afegint-hi coses sense acabar de perdre el paisatge.

Aquella imatge quotidiana adquirí fa pocs dies un sentit diferent. Jo era a la manifestació contra la turistificació, que havia d’acabar a Ses Voltes. Com era previsible, la concentració desbordava l’espai. Però veure les murades cobertes per aquella allau humana em confirmà que aquest no és un espai qualsevol: no és només un símbol de Palma, sinó de Mallorca sencera. Aquell vespre vaig entendre encara millor el poder del lloc: als peus de la catedral, Mallorca tornava a representar-se i a disputar el seu futur davant la mar.

Aquesta façana no és només patrimoni, sinó una part de la nostra identitat: explica d’on venim, conserva la memòria d’un temps en què Mallorca imaginà que podia decidir el seu propi destí i continua essent l’espai on reclamam com volem viure.

Tal vegada arribarem massa tard, com gairebé sempre. Però reconèixer i governar aquesta façana com un únic paisatge cultural ens faria entendre que preservar-ne la força no exigeix continuar afegint-hi coses, sinó saber què hem de retirar, què hem de limitar i què hem de deixar en silenci, perquè no acabi essent només el record d’allò que un dia vàrem ser.