És millor un no que dos nos

Fa uns dies llegia El País digital quan un titular em va fer aturar: «Expulsadas tres mujeres de las piscinas públicas de Burgos por bañarse con burkini». Durant uns segons vaig quedar atrapada en aquella notícia. No tant per la sorpresa —fa temps que el cos de les dones s’ha convertit en un camp de batalla polític— com perquè, una vegada més, el debat semblava girar al voltant del mateix: què han de vestir les dones, què se’ls ha de permetre portar i qui té dret a decidir-ho.

Mentre hi pensava, el meu nét de deu anys jugava per casa. Li vaig explicar la notícia amb les paraules més senzilles que vaig trobar. Li vaig dir que aquelles dones es banyaven amb burquini perquè els seus marits, des d’una visió profundament masclista i sota una interpretació extremista de la seva religió, no acceptaven que mostressin el seu cos. També li vaig dir que, al mateix temps, hi havia llocs on no les deixaven entrar a la piscina si anaven vestides així.

No va trigar ni cinc segons a respondre.

—És millor un no que dos nos.

Vaig pensar que no l’havia entès.

—Com?

—Si el seu home no les deixa posar-se un banyador i nosaltres tampoc les deixam entrar a la piscina amb burquini, tenen dos nos. En canvi, si les deixam entrar, almenys només en tenen un.

Em va deixar sense resposta.

Fa estona que escoltam debats sobre el vel, el burca, el nicab o el burquini. He sentit discursos inflamats en nom de la llibertat de les dones musulmanes pronunciats per persones que, curiosament, mai no s’han preocupat gaire per les desigualtats salarials, per la violència masclista, per les mares que crien totes soles o per la precarietat que continua condicionant la vida de tantes dones. Sempre m’ha semblat que hi havia una contradicció evident, però no havia sabut resumir-la amb la claredat amb què ho va fer un nin de deu anys.

És millor un no que dos nos.

La frase no resol el masclisme que hi pot haver darrere determinades imposicions religioses. Evidentment que no. Però obliga a fer-nos una pregunta molt més incòmoda: quan prohibim el burquini, a qui estam castigant realment?

Perquè l’home que obliga la seva dona a cobrir-se probablement continuarà anant a la piscina. Qui es queda a casa és ella. Qui perd un espai de lleure, de salut, de convivència i de relació amb altres dones és ella. Qui veu reduït encara més el seu món és ella.

La llibertat no acostuma a arribar a través d’una prohibició.

Arriba quan una dona pot sortir de casa, quan coneix altres persones, quan aprèn la llengua, quan accedeix a una feina, quan descobreix que hi ha altres maneres de viure, quan troba una xarxa que l’acompanya si algun dia decideix trencar amb el control que pateix. Cada porta que li tancam fa aquest camí una mica més difícil. Cada espai compartit que li negam reforça precisament l’aïllament que deim voler combatre.

De vegades, des de la millor de les intencions, acabam convertint-nos en aliats involuntaris del mateix sistema que denunciam. Pensam que alliberam dones quan, en realitat, només acumulam prohibicions sobre les seves vides. Elles ja conviuen amb massa límits. Afegir-ne un més no les emancipa.

Aquell dia vaig donar les gràcies al meu nét per la conversa. No perquè tengui la solució a un problema tan complex, sinó perquè em va recordar una cosa que els adults sovint oblidam: abans de legislar sobre la vida dels altres convé preguntar-se si la nostra decisió els obre una porta o els en tanca una altra.

L’estiu té aquestes coses. Entre una notícia llegida sense presses i una conversa improvisada amb un infant, de vegades apareixen idees que no caben en cap tertúlia televisiva. Idees que no simplifiquen els problemes, però sí que ens obliguen a mirar-los des d’un altre lloc. Potser el món no està tan perdut com ens agrada repetir. Potser encara tenim molt a aprendre d’una infància que, lliure dels prejudicis que els adults hem anat acumulant, és capaç de recordar-nos que, davant una persona que ja viu envoltada de «nos», el més decent que podem fer és intentar posar-hi algun «sí». n