L’extrema dreta no és el problema

Jordi Sevilla, exministre del PSOE, ha afirmat que «les democràcies estan patint els atacs externs de l’autocràcia i els interns del populisme».  Coincideix amb J. M. Lasalle, aquest del PP, en que « la causa del desalineament de les classes mitjanes amb les institucions democràtiques és l’empobriment relatiu, la pèrdua de pes del treball humà dins del PIB». Jo crec, però, que hi ha una altra causa, sovint ignorada en les anàlisis: el nacionalisme estatista i de curta volada present molt especialment en els països de la Unió Europea, que crec que no va més enllà únicament a causa del fracàs del Brexit. Tendim a exagerar la capacitat d’influir dels populismes d’extrema dreta i d’extrema esquerra. I m’interessa la relació que puguin mantenir amb el feixisme, però, al mateix temps, em tranquilitza el caràcter efímer d’aquests moviments (ja que no ideologies). Observant la lentitud del progrés d’Europa cap a la seva unitat (referèndums perduts i dificultats permanents per avançar cap a una Constitució Europea), hem de concloure que els nacionalismes estatistes tenen molta força i són la causa principal dels problemes que té i tendrà la Unió Europea per arribar a constituir-se com els Estats Units d’Europa. El principal motiu esgrimit pels partidaris del NO als referèndums de ratificació del Tractat de Lisboa (especialment a Dinamarca) va ser que no s’afavoria la intervenció de l’Estat per assolir objectius socials. És a dir: amb l’excusa del progressisme, nacionalisme estatista en estat pur.

L’agressivitat de Trump i de Putin han desvetllat a Europa la necessitat d’avançar cap a la unitat per guanyar musculatura econòmica davant la Xina i els Estats units, i enfortir-se militarment davant Rússia. Hi havia un projecte ambiciós: la col.laboració entre empreses alemanyes i franceses per a la construcció conjunta d’un avió de caça modern i completament europeu. Però fa pocs dies el projecte, anomenat FCAS, ha estat abandonat. Ni en el fracàs d’aquest projecte, ni en els altres fracassos, no hi sé veure la mà de l’extrema dreta ni la de l’extrema esquerra. No: per aturar la carrera d’Europa cap a la unitat, ens bastam els europeus normalets, amb els nostres nacionalismes estatistes a l’esquena. Fins que no ens facin passar a tots (i no és broma) un curs de «Formación del espíritu nacional» en clau de foment del patriotisme europeu, no hi haurà gran cosa a fer.