No tenim temps

Sense oblidar violències policials imperdonables, enunciem el problema de fons: cal decréixer. Ja no basta posar límits al creixement econòmic: ja s’han traspassat. Cal fer enrera. L’inevitable decreixement ha d’impulsar-se amb diligència, intuïció, ciència, pressupostos, cooperació dels actors implicats (molts i diversos), participació ciutadana i només amb els ajornaments necessaris per fer una transició justa de l’actual model econòmic d’explotació, malbaratament i desequilibris a un model sostenible i sobretot equitatiu. Que no s’escarrufi (hipòcritament) ningú: que a les Illes Balears hi ha límits, que ja s’han traspassat, i que cal canviar de model econòmic son evidències. Allò que veterans ecologistes (abans ornitòlegs i conservacionistes) afirmàvem com qui predica en un desert s’accepta a la fi publicament, sovint amb circumloquis evasius per no alarmar la gent. Vegem-ne dos exemples.

La presidenta balear declara que les reclamacions de la manifestació de dia 26/07 coincideixen amb la política del seu Govern. Segur que sap que el que diu té poc de veritat; però, ja ho diu: i això és important. La gran patronal balear exposa en una elaborada declaració que, copiam, «Poner en valor la contribución del turismo no implica negar sus impactos ni aceptar un crecimiento sin límites» i que «defendemos que la transformación del modelo económico en la que estamos inmersos debe ligar el crecimiento y progreso de nuestra economía a la mejora de la calidad de vida de los residentes». Accepten que hi ha límits i que vivim o entram a viure en un procés de canvi de model. Important, també, tot i que recelam dels significats que per a l’empresariat local poden tenir les paraules usades en la declaració.

Sempre ha costat esforços i anys aconseguir la implementació de mesures (ben tímides) proteccionistes, de contenció urbanística o, recentment turística... Mesures que, a més, son eliminades quan convé a determinats interessos: hi ha a ca-nostra inèrcies paralitzants, temors atàvics, submissió a poders àvids de guanys i cecs (o no) als impactes perniciosos d’obtenir-los i de no fer-ne una justa redistribució.

Tot costa molt en la cosa ambiental a les nostres Illes: mobilitzacions i temps. Es tarda massa, i el retard a prendre decisions afecta les persones individualment i la societat sencera: se sap i es consent. Abans hi havia tenacitat en les reivindicacions ecologistes. Ara hi ha, és innegable, ràbia, perquè el model vigent frustra esperances i redueix oportunitats als ciutadans. Però, si el decreixement, cert que objecte de debat intens, és inevitable (ho sap tothom), per què, doncs, tardar dècades a fer el que ha de fer-se? Com més aviat encarem junts el problema en tota la seva complexitat més aviat ens aproximarem a la seva solució.