De vencedors i vençuts, 90 anys després

El relat del franquisme sobre la Guerra Civil sempre va ser una història de vencedors i vençuts, sense cap tipus de dissimulació. Els vencedors eren ells, els defensors de la rebel·lió, els que van protagonitzar la «croada», els que havien lliurat una batalla contra un enemic deshumanitzat, estranger i identificat amb la Unió Soviètica, controlat per la ideologia que amenaçava occident durant la Guerra Freda, el comunisme.

Aquells colpistes vestits de vencedors, obviaven que a l’inici de la guerra contra qui s’havien revoltat els militars africanistes i els elements feixistes havia estat contra un govern format pel que avui definiríem com un govern de centre liberal, d’ideologia republicana, presidit per Santiago Casares Quiroga, amb un president de la República, Manuel Azaña, que no era precisament un perillós bolxevic, i amb un president de les Corts, Diego Martínez Barrio, d’Unió Republicana, que provenia del partit que s’havia situat al centre de l’espectre polític de la Segona República i havia estat col·laborador d’Alejandro Lerroux, qui havia presidit el Govern de la República en coalició amb la dreta durant el bienni anterior.

Tots aquests antecedents convenia esborrar-los. Havia de semblar que no havia existit mai un govern democràtic liberal, que no hi havia hagut alternança política, que després d’haver governat els partits de la Conjunció republicana-socialista, havien governat els partits de la dreta republicana aliats amb la CEDA i que, finalment, havia tornat a triomfar una coalició de republicans i esquerres, el Front Popular. Tot això no interessava al relat oficial franquista, perquè els militars havien de justificar la seva traïció constitucional amb l’excusa que el govern estava controlat per «perillosos» comunistes.

La Transició a la democràcia va intentar superar aquesta divisió entre vencedors i vençuts, de manera tímida, perquè, d’alguna manera, es va basar en pactes i silencis que van fer possible el canvi polític, canviant les institucions a través de les eleccions, però deixant intacta l’estructura administrativa formada pel franquisme durant quaranta anys, amb les conseqüències que això ha tengut.

A mesura que va avançar la democràcia, es va perdre la por a parlar-ne obertament. Estava clar que s’havia de superar la història de vencedors i vençuts, és més, el cop d’estat de 1936 havia estat un aixecament militar contra tot allò que representaven les forces polítiques democràtiques, els sindicats de classe i els intel·lectuals, oposats a una visió tradicionalista que ràpidament es va identificar amb els règims totalitaris de Mussolini i Hitler, vigents en aquella època. L’evolució de la democràcia espanyola permeté analitzar aquell període des de l’òptica dels valors democràtics i des d’una perspectiva purament humanitària. En una democràcia europea consolidada no es podia acceptar que hi hagués centenars de milers de persones enterrades a llocs desconeguts, a les voreres de les carreteres, a fosses comunes, o a pous abandonats. Era una situació inhumana per a les víctimes i per als seus familiars, que durant més de seixanta anys havien resistit en silenci, obligats a acceptar el relat dels vencedors del franquisme i el llarg silenci que els pactes de la Transició havien imposat.

Però una part de la dreta espanyola (i vull recalcar que una part, perquè crec que hi ha persones d’ideologia conservadora que sí que entenen que la memòria va de drets humans) mai no va voler acceptar que el relat dels vencedors de Franco havia quedat superat. Al final de tot el recorregut històric, avui són els valors democràtics que representava la Segona República els que imperen per damunt dels valors tradicionalistes aliats amb els feixistes que varen marcar el règim franquista i justificaren el cop d’estat de 1936.

Qui reivindica avui els vencedors de la Guerra Civil reivindica una guerra que pràcticament no va deixar cap família espanyola sense patiment i que és una ferida que no es tanca mai perquè n’hi ha que no volen que es tanqui. Però els que no volen que es tanqui són precisament els que es consideren hereus dels vencedors: volen continuar sent-ho.

Només així s’explica que no sigui només l’extrema dreta, que es mostra a pit descobert reivindicant el franquisme, sinó també una part de la dreta democràtica, la que mantingui aquesta visió inconcebible davant qualsevol reivindicació de la memòria i, sobretot, davant qualsevol intent de tancar ferides.

Necessitaríem que s’acceptàs que la memòria històrica és un acte humanitari. No es tracta de posar o llevar monuments, sinó de reconèixer aquells que han estat víctimes silenciades, obligades a callar, oblidades per la política oficial de l’Estat, amb els seus cossos encara perduts per les cunetes i les fosses. No són només víctimes de la violència i la repressió de la guerra, de la llarga postguerra o de la dictadura; també són víctimes d’una política oficial i d’una política de silenci que durant gairebé noranta anys les ha tractades com a vençudes.

Les polítiques de memòria han de ser polítiques de tancament de ferides, centrades en les víctimes dels vencedors. Qualsevol política d’equidistància, d’utilització d’unes víctimes (com les dels bombardejos) com a excusa per continuar tapant i condemnant les altres víctimes no fa més que tornar al relat franquista de vencedors i vençuts i, per tant, manté la ferida oberta d’una manera profundament inhumana.

Això és precisament el que ha fet el Govern: deroga la llei de memòria democràtica, que és una llei de caràcter humanitari, mentre promou homenatges alternatius, al mateix temps que deixa d’assistir als homenatges a les víctimes del feixisme. Pel Govern de Prohens segueix havent-hi vencedors i vençuts i aquest mes de juliol, quan es compleixen 90 anys del cop d’estat feixista, ho ha deixat més clar que mai.