El Col·legi Miró: una lliçó de memòria històrica i humana

No fa gaire n’Eduard Miró, un bon amic de Barcelona, em comunicava amb tristesa i un cert desencís el tancament de l’escola fundada pel seu pare allà l’any 1947, el Col·legi Miró, ubicat al barri de Sant Martí de Provençals del Poblenou. Gairebé alhora em feia saber que la seva mare, Dolors Saladrigas, havia mort la vetlla de Sant Joan a l’edat de 98 anys, coincidint gairebé amb el tancament del centre. Acompanyava aquesta també trista notícia amb un petit vídeo on aquesta dona contava, en directe i en primera persona, la petita gran història d’aquest centre educatiu, molt estimat pels veïnats i els pares i mares de la barriada.

El vídeo comença amb les imatges en blanc i negre d’un bombardeig de l’aviació sublevada sobre el Poblenou: runa, desolació, destrucció arreu... Tot seguit, un primer pla de Dolors on relata que, arran de la desfeta, un grup de veïnats proposen a qui amb el temps seria el seu home i director de l’escola, Magí Miró, la construcció d’un col·legi per als nins i nines del barri. En Magí no s’ho va pensar dues vegades: va posar fil a l’agulla i l’any 1947 obria les portes el Col·legi Miró, un centre pioner en l’educació en valors, la innovació pedagògica i l’ensenyament en català. El relat de Dolors és humil i emocionat alhora; recorda com va conèixer i es va enamorar de qui amb el temps esdevindria el seu espòs i pare dels seus fills; com cada matí el primer que feia, entre moltes altres coses, era omplir els tinters perquè els infants poguessin escriure... Ho conta des de l’anonimat, humilment, sense cap afany de protagonisme i cedint aquest a la importància que llavors i en aquelles dures circumstàncies degué tenir la construcció de l’escola. S’esforça a parlar el castellà, al vídeo, una llengua que probablement coneixia poc i que tanmateix supleix amb una determinació i voluntat fèrries, fruit de la necessitat de superar l’horror de la guerra i les seves conseqüències.

N’Eduard em conta emocionat com un veí de l’escala on vivia sa mare quan era petita se’n duia els infants a ca seva quan bombardejaven Barcelona i els ensenyava a dibuixar, distraient-los així per una estona de les calamitats de la guerra. Gràcies a aquest fet, Dolors va esdevenir amb el temps la professora de dibuix de l’escola; encara no fa gaire, amb motiu del 75è aniversari del Col·legi, alguns exalumnes recordaven les vertaderes obres d’art que ella mateixa pintava a la pissarra amb guixos de colors cada divendres vespre, a manera de preparació de la classe de dibuix dels dissabtes dematí. Una altra vivència significativa és la relativa a una bomba que va caure sobre un edifici de vuit pisos i com a conseqüència de la qual va morir tota la gent que hi vivia tret d’una mare i el seu fill, a qui els trobaren abraçats sota el llit. En rescatar-los, s’adonaren que el nin havia perdut un dit d’una mà a causa de la deflagració. Amb el temps, aquest nin va ser un dels primers alumnes del Col·legi. Un bon dia, 50 anys després d’aquest fet, va aparèixer pel centre un senyor gran que caminava amb certa dificultat i a qui li faltava un dit. Havia tornat de l’exili a l’Argentina i demanà pel seu mestre, el Sr. Magí Miró. Quan tots dos es trobaren, mestre i deixeble, es fongueren en una fonda i càlida abraçada.

El 19 de juny d’enguany, el Col·legi Miró tancà definitivament les portes després de 76 anys d’activitat docent. Els problemes amb l’Administració educativa, units a la manca de recursos, el retard en els pagaments per part de la Generalitat i la davallada de la natalitat, han duit l’escola a un carreró sense sortida. N’Eduard m’ho conta compungit, sabent que no hi ha volta enrere. Torn a visionar el vídeo de sa mare i m’adon que tanmateix no tot s’ha perdut: que ella i la seva família han escrit una petita però bella història en la memòria del Poblenou i que, tal com relata Dolors en finalitzar la gravació, sempre els quedarà l’orgull d’haver creat una escola on abans només hi havia guerra, runa i destrucció. I això també és memòria històrica, sense cap dubte.