Vergonya i indignació

El meu padrí matern era guàrdia civil: Miquel Ferrer Melià (Inca, 1886-Berga, 1954), el capità Ferrer. Va ser responsable del Cos en diferents llocs de Catalunya el primer terç del s. XX. Poca broma: Setmana Tràgica, mines i fàbriques (Clot del Moro, Berguedà, Llobregat), contraban (Pirineus), anarquisme, pistolers, carlinades, cacics... Era conservador, lletraferit, humà i sobretot servidor públic. Una biografia demostra la seva honesta singularitat: El capità de la Guàrdia Civil Miquel Ferrer Melià. Entre el deure i el poble, de l’historiador Josep Noguera i Canal (Rafael Dalmau, Editor, 2022). La defensa de justes reclamacions obreres davant del comte de Fígols (poderós industrial del Berguedà: l’equivalent a certs hotelers i especuladors immobiliaris a les Balears) va costar-li un trasllat forçat. Va ser víctima d’un atemptat amb bomba, però no va canviar la seva justa forma d’actuar: on ell exercí no hi va haver mai ferits ni morts. Ensenyava lletres i càlcul als seus subordinats. A més de galons tenia autoritat: «exercia un comandament que no intimidava», conclou l’historiador. La gent el respectava.

El present text no prové, doncs, de cap apriorisme. L’escric des de la vergonya i la indignació, des del contrast, vist el que he vist aquests dies a Santa Maria i a Ciutat. I que ja he vist massa vegades en els darrers anys en altres llocs de l’Estat. Massa sovint i arreu, els operatius antiavalots de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional semblen escamots d’agressors desfermats. Imatges dels fets de diumenge passat a Palma mostren una actuació policial sense miraments. Si repàs el publicat i viscut aquests dies entenc que les detencions a Santa Maria i els fets de Ses Voltes segurament responen a un pla.

La Policía Nacional carga contra los manifestantes del 26J

Ver galería

La manifestació, però, va ser un grandíssim èxit democràtic: viu, divers, pacífic i just. Diumenge, els problemes començaren en el moment que la policia volgué fer-se protagonista i, així, crear el seu relat (connivent, per cert i com gairebé sempre, amb el de qui comanda). Hi ha altres relats: pura lògica de les mobilitzacions ciutadanes, cosa que, per sabuda, obligaria a la prudència i la contenció policial. No veig que els comandaments ho entenguin.

Fa temps que pens que Guàrdia Civil i Policia Nacional tenen massa poder. La Llei Mordassa els sobre-protegeix i minora l’exercici dels nostres drets cívics. Se senten impunes. No se’ls pot criticar ni escometre. Sembla que, de manera creixent, estiguin contaminats d’aversió ideològica (odi?) al diferent o discrepant: «¡A por ellos!». Fa temps que m’escarrufa l’arrogància d’alguns dels seus comandaments, que em fan por les estratègies que planegen i executen per intimidar i provocar, que no crec res dels comunicats amb que els sindicats policials intenten després justificar les seves pròpies extralimitacions a l’hora de gestionar allò que, per entendre’ns, anomenam l’ordre públic i l’exercici dels drets constitucionals.

El meu padrí no autoritzaria atestats amb inferències que només pot fer el jutge ni humiliaria els detinguts amb la seva exposició pública i mediàtica. No abusaria de la força, de l’armament, de l’uniforme. No provocaria. Consta que no ho va fer mai. Sí que defensaria les reivindicacions laborals justes dels agents. Com va defensar sempre els pocs drets que aleshores tenien els ciutadans i ciutadanes dels quals n’era servidor.

Suscríbete para seguir leyendo